Clarobscur

Cada dia feiner, Amaia agafa el metro a la mateixa hora. A les vuit i trenta minuts ja és a la plataforma del metro Rocafort. En vint minuts arriba a la parada Fabra i Puig i encara té deu minuts abans d’entrar a l’oficina. Sigui el dia que sigui, recorre el mateix trajecte i puja per la primera porta del tercer vagó. A vegades pot asseure’s però normalment a aquella hora sempre va ple o li cedeix el lloc a una persona gran. Durant el recorregut, moltes vegades ha observat que la gran majoria de persones que viatgen, no aparten els ulls del mòbil i ella sempre prefereix tenir un llibre a les mans. Al trajecte d’anada i al trajecte de tornada s’ha llegit una gran quantitat de llibres i tots sempre diferents en mides, idiomes i tipus de contingut.
Avui, no obstant això, ha succeït un fet inesperat i que mai no s’hagués imaginat que podia ocórrer. Amaia ha entrat per la mateixa entrada de sempre, ha baixat els graons, ha posat la targeta a sobre del lector i a traspassat la barrera divisòria. Ha baixat la resta de graons i ha arribat a la plataforma del metro. En arribar, no ha vist a cap persona en cap de les dues plataformes i allò l’ha sobresaltat.
- Normalment, aquí sempre hi ha gent. Com és possible que avui no hi hagi cap ànima? -
Tot semblava funcionar correctament i a la pantalla posava que el vagó estava quasi entrant. Segons més tard, el vagó s’ha aturat davant d’ella, s’han obert les portes i ha entrat. A dins, tampoc no hi havia cap persona però s’ha assegut al seient de la dreta i ha tret el llibre que tenia a dintre. Les portes s’han tornat a tancar i el vagó s’ha posat en marxa. Amaia s’ha posat a llegir el llibre mentre el trajecte continuava. En arribar a la parada d’Urgell, ha succeït el mateix d’abans i tampoc no ha pujat cap persona al vagó. Així ha anat succeint fins que ha arribat a la parada on havia de baixar:
- Propera parada, Fabra i Puig. Enllaç amb Rodalies Renfe R3, R4 i R7. -
En fer-ho, ha ocorregut un fet inesperat...
- Disculpi senyoreta, se li ha caigut això. -
Amaia mirava a banda i banda i no entenia res de res. Va mirar en totes direccions per a situar-se i es va fixar que una nena petita li recollia el llibre que li havia caigut de les mans.
- He vist que s’adormia i li queia el llibre. Deu ser molt bonic amb aquestes margarides que es veuen a la portada. -
- Moltes gràcies bufona. Quan siguis gran, el podràs... -
Uns segons més tard, l’alarma del mòbil sonava i amb la mà, petjava el botó d’apagament. Amaia s’aixecà del llit i es fixà en una cosa:
- He somiat que somiava o realment ho he viscut? -