Converses d'autobús

La Montse té més de seixanta anys i en fa tres que viu sola a Barcelona. Va arribar-hi des del seu poble, arran de la mort del seu fill Adrià de vint-i-sis anys. No podia continuar vivint a la casa de tota la vida i, sense pensar-ho massa, va decidir llençar-se al buit, arribar en tren sense conèixer a ningú i començar de nou des de zero. Té una malaltia neurodegenerativa que l'obliga a caminar amb una crossa i una pèrdua de memòria progressiva, però tot i així no dubta a passar els darrers anys de la seva vida a la gran ciutat. Des del primer dia que només es desplaça en autobús. L'ha rebatejat com "l'amic i company de converses". Les primeres paraules en sortir de casa al matí són el "Bon dia" a la xoferessa i les últimes el "Bona tarda" al xòfer de torn. Puja al primer autobús que arriba a la parada que té al costat de casa i es deixa portar. S'asseu als seients de color gris. Què diferents dels vermells!, pensa. El gris és un color trist, però es aquí, quan cada dia veig que, discretament inicia el seu viatge personal. Em sembla que li agrada imaginar que, potser s'asseurà alguna persona com ella amb qui podrà començar una conversa llarga o curta. Un "Si us plau, puc seure?" acostuma a ser la porta d'entrada per poder engegar la conversa. El temps del trajecte fins al final és qui ho decideix moltes vegades. Aquest temps que tenen les persones grans. He vist com més d'una persona ha modificat la seva baixada a la parada per poder continuar la conversa i la Montse fa igual. Es l'avantatge o l'incovenient de tenir tot el temps del món a causa d'unes malalties que la deixaran en cadira de rodes i li faran perdre els records en pocs anys. Penso que és massa jove, però no ha pogut triar. De moment aprofita aquest "temps" per conversar i escoltar. De vegades necessita ajuda dels altres per fer el simple gest de pujar i baixar amb la crossa. De vegades, els professionals no poden aturar-se arran de la vorera, i pujar i baixar es converteix en un acte de solidaritat dels altres viatgers, tot i que més d'un dia, no ha pogut arribar a baixar i ha hagut d'esperar a la següent parada. Cap problema. Baixa i camina una mica més. Als seients tristos i grissos, escolta a les altres passatgeres, els seus projectes, somnis, il.lusions i també les seves pors, neguits, dubtes i incerteses. El dia a dia del qui necessita l'autobús no només per desplacar-se sinó també per escoltar i ser escoltat, parlar i deixar parlar. En alguns d'aquests trajectes s'han arribat a donar els números de telèfon i en d'altres senzillament s'han desitjat sort o un "Que vagi tot bé". No sé fins quan ho podrà fer. Són històries anònimes, converses d'autobús que són efímeres, però son reals. Li agrada fer-ho; és un exercici que l'ajuda a comprendre que darrera cada persona hi ha uns records que, masses vegades, no poden explicar a ningú, perquè senzillament no tenen a ningú a qui explicar-les. Me la miro amb molta ternura. Cada dia escolta més i recorda menys. Cada dia li costa més pujar i baixar de l'autobús però fer-ho és la seva motivació vital i asseure's al seient gris s'ha convertit en el seu espai de llibertat. La respecto, la miro i l'escolto discretament. Mentre ella pugui no deixarà de pujar i baixar de l'autobús per conversar i escoltar amb qui la vulguin escoltar i conversar. Sense que ella ho arribi a saber, l'acompanyaré sempre en els seus trajectes. Ara me n'adono que uns senzills trajectes en autobús poden convertir-se en veritables històries de vida. Gràcies