Autor/a
Joana RUBAU
Categoria
Relat lliure
COSES QUE PASSEN A L'H4
Quan penso en l’H4 crec que potser és la meva kriptonita; després m’adono que en realitat és una mena d’escenari on es mouen éssers diversos en un espai tancat i que actuen i interactuen com poden o volen.
Torno, doncs, a ser a la parada de plaça Sarrià a dos quarts i mig de tres; hora estranya per a mi un dimecres perquè normalment a aquesta hora tot just acabo de baixar al menjador.
El temps d’espera és prudent: 2’. Quan hi pujo, va ple de gom a gom. És un d’aquells autobusos acordions que quan els veus girar a dalt de tot de Ganduxer penses que es quedaran a mitja maniobra. Entro fins a l ’última plataforma reservada per a cotxets on hi ha dues fatigades criatures jugant amb el telèfon. Res de nou. Com veig que em queda poc recorregut giro cua i torno a la primera plataforma -tot evitant la zona acordió per raons òbvies d’estabilitat- on altres dues cansadíssimes persones menors de 10 anys juguen a no sé què.
Un dit, indeterminat de moment, situat entre el gros i el petit del peu esquerre em dona avisos intermitents de la seva existència. Merda de bota, penso, carregant les culpes a un calçat que somio que em trauré només arribar en comptes de pensar que potser tinc algun problema articulatori al peu i que, malauradament, no me’l podré treure quan sigui a casa. Una passatgera fa el gest de baixar i en aquell moment una dona que vol ocupar el seient buit interpreta el meu llenguatge corporal -o potser sap millor que jo que estic fotuda del peu- i roman quieta. M’assec.
Els mòbils m’assetgen i per un moment tinc la temptació d’afegir-me a la bacanal, però en un gest de militància trec les ulleres i el llibre de la motxilla que amb previsió duc a la falda. La vida de Txekhov explicada per Némirovsky em crida. Em calço les ulleres i en un tres i no res acompanyo el jove Anton -abandonat pels pares i lluny de Moscou- pels carrers del “petit i míser Taganrog” on practica la no sempre fàcil tasca d’escoltar i somiar. Somiar que algun dia abandonarà aquella terra entre el mar i l’estepa i serà un alumne universitari més a la capital. Mentre empatitzo amb el jove fill de botiguer sento una veu que crida “Joana, jo he de baixar i no sé si podré; està petat de gent”. La Joana, com a bona amiga, la tranquil·litza tot assegurant-li que la gent ja es retirarà i ella sortirà triomfalment tot travessant la munió de passatgers que omplen el passadís.
Per si de cas la imatge bíblica no s’acompleix, decideixo desar les ulleres i agafar fort el llibre no fora que em caigués mentre baixo. Moisés i el mar Roig em venen a la ment, però soc conscient que jo no tinc gaire res a veure amb Charlton Heston i miro de comunicar verbalment el meu desig de baixar amb un, a parer meu educat, “si em permets, vull baixar”. La resposta és una cara que em mira amb duresa -també li deu fer mal un dit indeterminat del peu esquerre- i que em respon mentre jo ja he superat el seu espai “Ja ho he notat, m’estàs emputxant”. He deixat de notar el dit perquè la punxada a l’ull dret l’ha superat en intensitat i mentre baixava he deixat anar un “empenyent” emprenyat. De fons, l’eco d’un ressentit “Gràcies” ha estat replicat per un ·”No hi ha de què” que m’ha alliberat de tota la tensió diària.
Torno, doncs, a ser a la parada de plaça Sarrià a dos quarts i mig de tres; hora estranya per a mi un dimecres perquè normalment a aquesta hora tot just acabo de baixar al menjador.
El temps d’espera és prudent: 2’. Quan hi pujo, va ple de gom a gom. És un d’aquells autobusos acordions que quan els veus girar a dalt de tot de Ganduxer penses que es quedaran a mitja maniobra. Entro fins a l ’última plataforma reservada per a cotxets on hi ha dues fatigades criatures jugant amb el telèfon. Res de nou. Com veig que em queda poc recorregut giro cua i torno a la primera plataforma -tot evitant la zona acordió per raons òbvies d’estabilitat- on altres dues cansadíssimes persones menors de 10 anys juguen a no sé què.
Un dit, indeterminat de moment, situat entre el gros i el petit del peu esquerre em dona avisos intermitents de la seva existència. Merda de bota, penso, carregant les culpes a un calçat que somio que em trauré només arribar en comptes de pensar que potser tinc algun problema articulatori al peu i que, malauradament, no me’l podré treure quan sigui a casa. Una passatgera fa el gest de baixar i en aquell moment una dona que vol ocupar el seient buit interpreta el meu llenguatge corporal -o potser sap millor que jo que estic fotuda del peu- i roman quieta. M’assec.
Els mòbils m’assetgen i per un moment tinc la temptació d’afegir-me a la bacanal, però en un gest de militància trec les ulleres i el llibre de la motxilla que amb previsió duc a la falda. La vida de Txekhov explicada per Némirovsky em crida. Em calço les ulleres i en un tres i no res acompanyo el jove Anton -abandonat pels pares i lluny de Moscou- pels carrers del “petit i míser Taganrog” on practica la no sempre fàcil tasca d’escoltar i somiar. Somiar que algun dia abandonarà aquella terra entre el mar i l’estepa i serà un alumne universitari més a la capital. Mentre empatitzo amb el jove fill de botiguer sento una veu que crida “Joana, jo he de baixar i no sé si podré; està petat de gent”. La Joana, com a bona amiga, la tranquil·litza tot assegurant-li que la gent ja es retirarà i ella sortirà triomfalment tot travessant la munió de passatgers que omplen el passadís.
Per si de cas la imatge bíblica no s’acompleix, decideixo desar les ulleres i agafar fort el llibre no fora que em caigués mentre baixo. Moisés i el mar Roig em venen a la ment, però soc conscient que jo no tinc gaire res a veure amb Charlton Heston i miro de comunicar verbalment el meu desig de baixar amb un, a parer meu educat, “si em permets, vull baixar”. La resposta és una cara que em mira amb duresa -també li deu fer mal un dit indeterminat del peu esquerre- i que em respon mentre jo ja he superat el seu espai “Ja ho he notat, m’estàs emputxant”. He deixat de notar el dit perquè la punxada a l’ull dret l’ha superat en intensitat i mentre baixava he deixat anar un “empenyent” emprenyat. De fons, l’eco d’un ressentit “Gràcies” ha estat replicat per un ·”No hi ha de què” que m’ha alliberat de tota la tensió diària.