Autor/a
Car
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 13 a 17 anys
Centre escolar
Col·legi Sant Marc de Sarrià
Des de l'altra andana
Era dilluns i arribava tard a treballar, com de costum. Estava fora l’estació de metro esperant per validar el tiquet, darrere d’una senyora que no deixava de cridar com si algú la perseguís. Em vaig posar els auriculars ignorant-la perquè si no tenia molt clar que el meu humor es veuria afectat per la senyora cridanera.
Vaig passar les barreres i vaig dirigir-me a la meva andana, vaig prendre lloc en un d’aquells bancs tan incòmodes i freds.
Quan el mal humor i les ganes de dormir van incrementar, se’m va il·luminar la mirada: una figura corpulenta, amb el cabell negre, la pell ben blanca i uns ulls blaus que destacaven des de l’altra andana, m’observava sense cap tipus de vergonya. Em vaig quedar dos minuts embadalida i quan vaig tornar a connectar amb la realitat em vaig posar nerviosa mentre em saludava amb la mà. Vaig pensar en deixar-li un paper amb el meu telèfon, però qualsevol podia passar i agafar-lo. No em va semblar bona opció i com que de totes formes ja arribava tard a treballar vaig decidir no perdre l’oportunitat.
Vaig començar a córrer cap a la zona subterrània que connecta totes dues andanes. Vaig córrer entre la multitud i vaig sentir un metro que feia tremolar el sostre sobre meu, creia que era el meu, no m’importava, però en arribar a l’altra andana no vaig veure a ningú: el metro del noi misteriós havia passat i se l’havia endut.
Decepcionada vaig tornar a la meva andana i quan vaig mirar endavant, hi havia el noi. Mentre jo corria distreta intentant arribar a l’altra andana, ell havia corregut cap a la meva! Per culpa de la pressa per arribar, els dos ens havíem creuat i no ens havíem conegut.
Ell va venir cap a mi. A mesura que s’acostava, cada cop m’agradava més. Va venir a parlar-me i vam estar una hora conversant. Finalment vam passar-nos els números de telèfon i vam marxar a treballar.
A dia d’avui estem casats, tenim una casa, una empresa immobiliària junts i tres fills. Tenim recursos per poder moure’ns com volem, però mai hem deixat ni deixarem de moure’ns amb metro.
Vaig passar les barreres i vaig dirigir-me a la meva andana, vaig prendre lloc en un d’aquells bancs tan incòmodes i freds.
Quan el mal humor i les ganes de dormir van incrementar, se’m va il·luminar la mirada: una figura corpulenta, amb el cabell negre, la pell ben blanca i uns ulls blaus que destacaven des de l’altra andana, m’observava sense cap tipus de vergonya. Em vaig quedar dos minuts embadalida i quan vaig tornar a connectar amb la realitat em vaig posar nerviosa mentre em saludava amb la mà. Vaig pensar en deixar-li un paper amb el meu telèfon, però qualsevol podia passar i agafar-lo. No em va semblar bona opció i com que de totes formes ja arribava tard a treballar vaig decidir no perdre l’oportunitat.
Vaig començar a córrer cap a la zona subterrània que connecta totes dues andanes. Vaig córrer entre la multitud i vaig sentir un metro que feia tremolar el sostre sobre meu, creia que era el meu, no m’importava, però en arribar a l’altra andana no vaig veure a ningú: el metro del noi misteriós havia passat i se l’havia endut.
Decepcionada vaig tornar a la meva andana i quan vaig mirar endavant, hi havia el noi. Mentre jo corria distreta intentant arribar a l’altra andana, ell havia corregut cap a la meva! Per culpa de la pressa per arribar, els dos ens havíem creuat i no ens havíem conegut.
Ell va venir cap a mi. A mesura que s’acostava, cada cop m’agradava més. Va venir a parlar-me i vam estar una hora conversant. Finalment vam passar-nos els números de telèfon i vam marxar a treballar.
A dia d’avui estem casats, tenim una casa, una empresa immobiliària junts i tres fills. Tenim recursos per poder moure’ns com volem, però mai hem deixat ni deixarem de moure’ns amb metro.