Autor/a
Liana
Categoria
Relat lliure
Disset trenta a Rocafort
De sobte s’apaguen els llums de l’andana i el Pere somriu. És el somriure de les 17:30 hores a la parada de metro de Rocafort.
El Pere ja sap el que passarà a continuació: la gent desapareguda, una claror esmorteïda que il·lumina el banc de pedra on seu cada día a la mateixa hora i el silenci que trenca la veu d’una nena de sis anys vestida de negre asseguda al seu costat.
- Hola avi, com sempre tan puntual.
- Hola Laia, bonica. Com ha anat el cole avui?
La nena se’l mira amb aquells ulls que el Pere sap que són blaus però ara llueixen amb el to sèpia de les fotografies antigues, igual que tot el que els envolta.
- Avi, ara no vaig al cole. No te’n recordes?
- Ai sí, perdona a aquest vell somiatruites. El meu cap ja no funciona com abans.
- No és només el teu cap que no funciona, avi - diu la Laia amb aquell somriure que escalfa els cors.
El Pere mira com la Laia gronxa els peus. Se l’estima tant! Vol abraçar-la, acaronar els seus rínxols, omplir de petons la seva carona. No ho intenta, ja no. Cada cop que ho feia abans, les seves mans ensopegaven amb una boira buida i freda i la Laia es desdibuixava per uns segons.
- Com està la mama? Fa temps que no ens veiem. Dóna-li records i petons de part meva.
- No, avi, ja no puc parlar amb la mama. Sé que plora molt.
Es queden tots dos callats mirant cap a les vies on només hi ha foscor.
- Avi, te’n recordes quan al llit de l’hospital m’explicaves allò de la llum blanca al final del túnel? La veig cada dia quan estem tots dos aquí al metro.
- No vagis cap a ella, has de fugir cames ajudeu-me quan la tornis a veure.
La Laia mira al terra mentre fa que no amb el cap.
- Saps el que és aquesta llum, avi? És un tren tot blanc que s’apropa. Tu no l’has vist perquè mires però no veus.
El Pere gira el cap i veu el túnel que es va il·luminant. Sempre ha tancat els ulls en aquell moment perquè dins seu creix l’angoixa de no tornar a veure mai més a la seva néta. “Si no ho veig, no existeix”. I al dia següent, els llums de l’estació de Rocafort s’apaguen a les 17:30 hores i la Laia vestida de negre torna a estar asseguda al seu costat.
- No et vull perdre Laia, t’estimo moltíssim - les llàgrimes llisquen sobre les galtes arrugades del Pere.
El tren blanc i lluent com llum de lluna s’espera a l’andana. La Laia s’aixeca i amb un gest del cap assenyala les portes obertes.
- És l’hora avi Pere. Ja no es tornaran a apagar els llums a Rocafort i la mare i jo et tindrem sempre al cor. Volem recordar-te amb un somriure, volem parar de plorar tant.
El Pere dubta només un segon. Ara ho entén tot, ara ho veu.
- Adéu Laia, bonica. Perdona’m per no haver marxat abans. Et veuré créixer allà on em porti el tren blanc del metro.
La Laia fa adéu amb la seva maneta mentre les portes es tanquen amb el Pere a dins, també fent adéu amb la seva mà arrugada.
Són les 17:30 hores. Les vacances d’estiu han acabat i la Laia espera el tren a l’andana agafada de la mà de la seva mare per tornar a casa després del cole. Fa una ullada al banc de pedra amb aquell somriure que escalfa els cors.
El Pere ja sap el que passarà a continuació: la gent desapareguda, una claror esmorteïda que il·lumina el banc de pedra on seu cada día a la mateixa hora i el silenci que trenca la veu d’una nena de sis anys vestida de negre asseguda al seu costat.
- Hola avi, com sempre tan puntual.
- Hola Laia, bonica. Com ha anat el cole avui?
La nena se’l mira amb aquells ulls que el Pere sap que són blaus però ara llueixen amb el to sèpia de les fotografies antigues, igual que tot el que els envolta.
- Avi, ara no vaig al cole. No te’n recordes?
- Ai sí, perdona a aquest vell somiatruites. El meu cap ja no funciona com abans.
- No és només el teu cap que no funciona, avi - diu la Laia amb aquell somriure que escalfa els cors.
El Pere mira com la Laia gronxa els peus. Se l’estima tant! Vol abraçar-la, acaronar els seus rínxols, omplir de petons la seva carona. No ho intenta, ja no. Cada cop que ho feia abans, les seves mans ensopegaven amb una boira buida i freda i la Laia es desdibuixava per uns segons.
- Com està la mama? Fa temps que no ens veiem. Dóna-li records i petons de part meva.
- No, avi, ja no puc parlar amb la mama. Sé que plora molt.
Es queden tots dos callats mirant cap a les vies on només hi ha foscor.
- Avi, te’n recordes quan al llit de l’hospital m’explicaves allò de la llum blanca al final del túnel? La veig cada dia quan estem tots dos aquí al metro.
- No vagis cap a ella, has de fugir cames ajudeu-me quan la tornis a veure.
La Laia mira al terra mentre fa que no amb el cap.
- Saps el que és aquesta llum, avi? És un tren tot blanc que s’apropa. Tu no l’has vist perquè mires però no veus.
El Pere gira el cap i veu el túnel que es va il·luminant. Sempre ha tancat els ulls en aquell moment perquè dins seu creix l’angoixa de no tornar a veure mai més a la seva néta. “Si no ho veig, no existeix”. I al dia següent, els llums de l’estació de Rocafort s’apaguen a les 17:30 hores i la Laia vestida de negre torna a estar asseguda al seu costat.
- No et vull perdre Laia, t’estimo moltíssim - les llàgrimes llisquen sobre les galtes arrugades del Pere.
El tren blanc i lluent com llum de lluna s’espera a l’andana. La Laia s’aixeca i amb un gest del cap assenyala les portes obertes.
- És l’hora avi Pere. Ja no es tornaran a apagar els llums a Rocafort i la mare i jo et tindrem sempre al cor. Volem recordar-te amb un somriure, volem parar de plorar tant.
El Pere dubta només un segon. Ara ho entén tot, ara ho veu.
- Adéu Laia, bonica. Perdona’m per no haver marxat abans. Et veuré créixer allà on em porti el tren blanc del metro.
La Laia fa adéu amb la seva maneta mentre les portes es tanquen amb el Pere a dins, també fent adéu amb la seva mà arrugada.
Són les 17:30 hores. Les vacances d’estiu han acabat i la Laia espera el tren a l’andana agafada de la mà de la seva mare per tornar a casa després del cole. Fa una ullada al banc de pedra amb aquell somriure que escalfa els cors.