Doble aventura

M'agafes amb cura i comparteixo mà amb la T-mobilitat que duu el teu nom. M'agrada sentir el tacte de la teva pell, càlida, encara, en baixar per l'ascensor de casa, un xic enfredorida quan sortim. Travesses el Carrer Gran i apresses el pas, el bus està arribant a la parada, plena de gent.
S'obren les portes. Puges. Valides la targeta i seus. Llavors, comença el ritual.
M'acarones el llom, et poses les ulleres, rellegeixes en diagonal la pàgina anterior i comences la doble aventura. Et capbusses en la història de les meves pàgines, la vius amb cada personatge, però no pots evitar d'alçar el cap, de tant en tant, per observar qui comparteix trajecte amb tu.
Aquell senyor que t'ha somrigut perquè et coneix del barri, ja baixa. Ha arribat a la seva destinació. S'agafa a la barana. Necessita estabilitat. Tu també ho has de fer ja així. Enrere queda el saltiró en baixar el graó de l'autobús.
En un impàs d'aquests, vols deixar seure a una dona de cabells blancs, carregada amb una bossa, que deu ser feixuga... No tens temps d'alçar-te que la noia del teu costat et fa un gest amb la mà i li cedeix, gentilment, el seient. La teva vista es desvia, inevitablement, cap als seients reservats per a les persones més vulnerables, i comproves que hi ha assegudes dues adolescents, jovenívoles i enriolades, que deuen venir de l'escola. Passa massa sovint, això.
Em tornes a prestar atenció i beus amb desfici les paraules escrites, que t'engresquen a llegir.
De sobte, frenada seca, batzegada inesperada. Els passatgers que van drets es queixen. Algun es desequilibra, però no arriba a caure. Una manifestació ens obliga a aturar-nos. La conductora ha fet el que ha pogut per esmorteir la sotragada.
Tu rai, que avui no tens gens de pressa i em tens a mi - et dic orgullós, encara que sé que tu no em sents!.
T'acomodes tant com pots en el teu seient i continues l'aventura amb mi. Notes el desassossec d'alguns joves amb motxilla. Arribaran tard a classe, i potser han de fer un examen. Com els comprens. T'havia passat algun cop, però quan anaves a la UB, amb el metro. Una persona es queixa que té hora al metge i no hi arribarà.
Tu continues amb mi. Els crits de NO A LA GUERRA, però, t'arrenquen de la teva situació de confort. No pots més.
Sento el soroll d'una cremallera, que no m'agrada gens. Obres la bossa. Em guardes dins, amb cura, això sí. De cop, s'ha fet fosc per mi. Em sento engabiat. Intento moure'm però les 'parets' de la bossa m'engavanyen. Em rendeixo.
I tu, què penses fer? - et demano. Com sempre, sense resposta. Estaré amatent per esbrinar-ho.
Demanes al conductor que obri la porta. La parada ja és a prop. Com tu, baixen moltes persones. Baixes. Tot d'una, sento la teva veu nítida... NO A LA GUERRA!
Somric - si és que un llibre pot somriure. Et conec. M'esperava la teva reacció. M'arrauleixo entre les mil petites coses que duus a la bossa i descanso. Ja m'arribarà el torn altre cop.