Autor/a
Gabbo
Categoria
Relat lliure
Dos minuts per les dues hores
Ara ja només faltaven dos minuts per les dues hores. És molt curiós com, des de la perspectiva humana, el temps pot ser realment tan relatiu. Els primers trenta minuts, entre la confusió, les bromes i la conversa tranquil·litzadora amb la centraleta havien passat relativament ràpid.
Almenys per mi.
Potser sí que havia passat mitja hora quan va començar a passar el temps més lent, crec que va ser a partir de la primera apagada de les llums del metro. Primer, un silenci. Un instant compartit per tots els passatgers de sorpresa, indignació, angoixa i, en el meu cas, d’un punt d’aventura. Aquell instant de silenci es va fer etern. Després, el temps va començar a córrer vertiginosament de nou a cop de renecs, protestes, algun cop al seient i frases tirades enlaire per bons samaritans demanant calma.
Al cap d’un temps indeterminat va tornar la llum, els comentaris indignats amb cert toc d’alleugeriment i la sensació compartida d’haver passat un tràngol, tot sense moure’ns un sol metre dins el túnel.
Deuria haver passat uns quaranta-cinc minuts des de l’aturada que la conductora (maquinista? Xòfer?) va creuar pel vagó demanant calma, que hi havia una averia general i, molt amablement, demanant si hi havia passatgers amb necessitats especials.
Al nostre vagó, només un bon home amb cadira que em va clucar l’ull mentre feia un acudit que no repetiré sobre les seves necessitats. Crec que vam riure tots per treure tensió.
Al cap d’uns minuts va tornar la maquinista, en direcció contrària i cap al seu lloc de treball, comunicant-nos que “anava per llarg”, i que ni miréssim d’insinuar sortir del vagó i anar a peu per la via, que era molt perillós i que no hi havia cap necessitat.
Sincerament crec que al nostre vagó ningú tenia ganes d’aventures extres un dimarts a les nou del vespre; i menys a les fosques per un túnel. A aquestes alçades tothom ha vist moltes pel·lícules i tothom s’ha tornat molt pragmàtic. Deu ser cosa del dia a dia.
El temps que va passar entre la primera hora i la meitat de la segona, vist ara, no em sembla tant. Però en aquell moment les necessitats fisiològiques d’un home molt elegant van obligar a obrir les portes, després de suplicar-ho a la maquinista per l’intèrfon i jurar que cap dels passatgers aniria d’aventures fora del tren.
I sí, va ser desagradable sentir aquella olor, però una noia molt compromesa amb l’esport i amb els seus companys de vagó va gastar totalment els desodorants de perfum floral per tal d’esmorteir aquell impacte.
Ah, i en aquell període de temps una altra bona samaritana va decidir fer més lleugera l’espera amb el seu ukelele, ornamentat curiosament molt lúgubre per un instrument així.
Potser aquest període de temps va ser el que, personalment, em va passar com si la realitat s’hagués congelat i cada impacte d’aquells dits amb les cordes de l’instrument aturés encara més el temps; em va fer l’efecte que les manetes del meu antiquat rellotge de polsera anaven enrere.
Un aplaudiment excessiu d’un altre passatger, amb més ganes d’aturar la tortura que de donar mèrit a la intèrpret, va aturar aquell bucle.
I sí, va ser llavors, quan faltaven dos minuts per les dues hores, que el metro va tornar a arrancar.
Almenys per mi.
Potser sí que havia passat mitja hora quan va començar a passar el temps més lent, crec que va ser a partir de la primera apagada de les llums del metro. Primer, un silenci. Un instant compartit per tots els passatgers de sorpresa, indignació, angoixa i, en el meu cas, d’un punt d’aventura. Aquell instant de silenci es va fer etern. Després, el temps va començar a córrer vertiginosament de nou a cop de renecs, protestes, algun cop al seient i frases tirades enlaire per bons samaritans demanant calma.
Al cap d’un temps indeterminat va tornar la llum, els comentaris indignats amb cert toc d’alleugeriment i la sensació compartida d’haver passat un tràngol, tot sense moure’ns un sol metre dins el túnel.
Deuria haver passat uns quaranta-cinc minuts des de l’aturada que la conductora (maquinista? Xòfer?) va creuar pel vagó demanant calma, que hi havia una averia general i, molt amablement, demanant si hi havia passatgers amb necessitats especials.
Al nostre vagó, només un bon home amb cadira que em va clucar l’ull mentre feia un acudit que no repetiré sobre les seves necessitats. Crec que vam riure tots per treure tensió.
Al cap d’uns minuts va tornar la maquinista, en direcció contrària i cap al seu lloc de treball, comunicant-nos que “anava per llarg”, i que ni miréssim d’insinuar sortir del vagó i anar a peu per la via, que era molt perillós i que no hi havia cap necessitat.
Sincerament crec que al nostre vagó ningú tenia ganes d’aventures extres un dimarts a les nou del vespre; i menys a les fosques per un túnel. A aquestes alçades tothom ha vist moltes pel·lícules i tothom s’ha tornat molt pragmàtic. Deu ser cosa del dia a dia.
El temps que va passar entre la primera hora i la meitat de la segona, vist ara, no em sembla tant. Però en aquell moment les necessitats fisiològiques d’un home molt elegant van obligar a obrir les portes, després de suplicar-ho a la maquinista per l’intèrfon i jurar que cap dels passatgers aniria d’aventures fora del tren.
I sí, va ser desagradable sentir aquella olor, però una noia molt compromesa amb l’esport i amb els seus companys de vagó va gastar totalment els desodorants de perfum floral per tal d’esmorteir aquell impacte.
Ah, i en aquell període de temps una altra bona samaritana va decidir fer més lleugera l’espera amb el seu ukelele, ornamentat curiosament molt lúgubre per un instrument així.
Potser aquest període de temps va ser el que, personalment, em va passar com si la realitat s’hagués congelat i cada impacte d’aquells dits amb les cordes de l’instrument aturés encara més el temps; em va fer l’efecte que les manetes del meu antiquat rellotge de polsera anaven enrere.
Un aplaudiment excessiu d’un altre passatger, amb més ganes d’aturar la tortura que de donar mèrit a la intèrpret, va aturar aquell bucle.
I sí, va ser llavors, quan faltaven dos minuts per les dues hores, que el metro va tornar a arrancar.