El 58 al any 59

La meva relació amb el tramvia va ser molt intensa durant vuit anys
de la meva vida. Quatre viatges diaris d´anada i tornada a la plaça
Bonanova amb el 58, el 64 o el 23, cap el Col·legi de La Salle. El 58 hi
tenia, a la plaça, el final de trajecte donant ‘hi la volta per recomençar
deixant a mà dreta una gasolinera que hi havia aleshores, mentre que el
64 girava a mà esquerra de la plaça seguint pel passeig de La Bonanova
cap a Sarrià. El 23 girava a la dreta en direcció al passeig de Sant Gervasi
baixant per Lesseps i passeig de Gràcia; aquest tramvia era d´un model
diferent, més modern, deien portat de Washington. Avui sé que aquell
disseny respon al que es coneix com Streamstyle, nom compartit amb la
literatura malgrat no hi tingui res a veure. Un any, que no recordo, van
canviar el vermell característic per un verd fastigós, i la gent deia que ho
havien fet per donar sortida a una “partida de pintura”.
Els primers anys, pel matí, la tieta Anita m´acompanyava fins a la parada
del carrer Aribau, a l´alçada de Consell de Cent. Desprès de pujar al
tramvia, que era reservat pel Col·legi, ella seguia cap a la botiga de mobles
del carrer València. Jo, mentre esperava, forçava la vista per veure de ben
lluny el número del petit rètol que duia dalt a l´esquerra en un quadradet.
En la vitrina d´una petita botiga, al lloc de la parada, hi havia un acudit
il·lustrat que canviaven a diari. Pel vespre em venien a recollir algú o altre
a la parada de Muntaner amb Gran Via. Portava tot el dia unes genolleres
de porter de futbol abaixades, per jugar a l´hora del pati. Pel migdia
m´acompanyava la meva germana Berta, nou anys mes gran, i preníem el
23 a la plaça Universitat. Desprès de Bonanova ella seguia cap el passeig
de Gràcia per anar al seu cole, de les monges concepcionistes del carrer
València.
Dalt el tramvia, de seients de fusta disposada en llistons, ens trobàvem els
habituals “reservistes”, i hi teníem grans converses. Com el trajecte era
prou llarg, amb moltes parades, van començar a sobresortir veritables
especialistes en relatar històries inventades, de gran transcendència. En
dèiem “aventis”, acrònim d´aventures. També era moda posar una
moneda de deu cèntims a la via -0,0006010121€- per tal de fer-la ben
ample.
El tramvia pujava per Aribau i girava a la Diagonal, passant per una botiga
de joguines –Tambor- fins a Muntaner, on una gasolinera era al lloc on hi
ha ara l´ hotel Presidente, i desprès girava Muntaner amunt fins a
Bonanova. Anys desprès van canviar el trajecte doncs que Muntaner va
passar ser unidireccional en direcció mar i aleshores pujava per Aribau en
lloc de per Muntaner doblant a l´esquerra tot arribant a Via Augusta, on hi
havia la rasa dels ferrocarrils de Sarrià al descobert, girant despres amunt
per Muntaner. En una paret a la part sud de Via Augusta, una mica abans
de Muntaner, recordo una pintada de lletres grans que hi deia PUTA. Jo no
sabia que volia dir aquella paraula però em va semblar molt malsonant.
Deuria ser la primera vegada en relacionar una expressió fonètica amb
una sensació, clar que sentir la paraula Madrid o Espanyol, referida al
futbol , també m´afectava.
Com l´horari dels col·legials coincidia amb el mateix del torn del personal
de la companyia de tramvies alguns hi feien amistats, i aquells tramviaires
uniformats de pana de gates de color “marron- doré”, - que va acabar
dient-se “de tramviaire”-