Autor/a
Mordecai Green
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
El balcó de Girona
Plovia aquella migdia de primavera a la ciutat. Des del seu balcó, asseguda i arropada amb una manta de punt de cintura cap avall, la Júlia mirava el traginar caòtic de les persones que sortien i entraven a pas lleuger per la boca de metro de Girona de la línia groga.
La història llarga d’aquell pis de l’eixample on vivia la testimoniaven els grans vitralls modernistes colorits que abraçaven aquell balcó, alhora xops i el regalimosos d’aigua, però que els primers raigs de llum que esquerdaven els núvols els convertien en un calidoscopi. El va heretar de la iaia Mercè feia 12 anys, després d’uns últims dies a l’Hospital de Sant Pau on la Júlia li va agafar la mà fins que es va apagar per sempre.
Des de la seva cadira, la Júlia contemplava les anades i vingudes i disseccionava atentament els usuaris de la xarxa subterrània.
Una dona amb un cabàs, del que en sortien les fulles verdes d’un porro, semblava venir atrafegada del mercat de la Concepció i amb les mans ocupades cercava la seva T-Mobilitat a les butxaques humides dels pantalons.
Un jove s’encén una cigarreta, ansiós i sota el paraigües, sortint del metro. Amb l’altra mà truca per telèfon mentre mou el cap, assentint en moments, negant en altres i apujant el to de veu a cada frase. ¿Seria la seva novia amb la qual estava tenint una crisi? ¿Potser el trucaven de la feina? O en canvi era la mare, enfadada perquè es perdria un altre cop el tradicional dinar dels diumenges
El balcó havia sigut testimoni de tants somriures i mans entrellaçades, d’històries de lluites al carrer dels desheretats , de nois no tant joves però amb cabells tenyits de lila, auriculars i pas accelerat, de batudes de refugiats i de passejades alegres, d’aixoplucs sota les voltes de l’edifici de davant on dos amants amb els ulls brillants s’acomiaden fins demà amb un petó que atura el temps.
Una noia ajuda a baixar per les escales a un ancià que probablement havia vist construir gran part d’aquell indret. Es somriuen i fan d’aquell gest quotidià un moment dolç, un exemple més de les tantes històries que des de l’accident havia contemplat la Júlia, i que l’ajudaven a remuntar l’esperança des del dia que els metges li van dir que estaria asseguda a aquella cadira de rodes per la resta de la seva vida.
Identificava dins seu aquelles vides alienes que transcorrien davant els seus ulls i fantasiejava, amb marriment des del balcó, tot el que hauria pogut ser. Però també sentia el que encara ella podria, ara que a la boca de metro de Girona s’hi havia instal·lat aquell anhelat ascensor.
Mil històries viscudes aguaitant cap a fora, i ara l’empenta d’una nova alegria sabent que en serien mil més, o més, amb ella com a protagonista.
Va somriure quan en Jordi la va avisar des del menjador. “Amor, és l’hora de dinar. I afanyem-nos, que si no, no arribarem a temps a la sessió del cine”.
La història llarga d’aquell pis de l’eixample on vivia la testimoniaven els grans vitralls modernistes colorits que abraçaven aquell balcó, alhora xops i el regalimosos d’aigua, però que els primers raigs de llum que esquerdaven els núvols els convertien en un calidoscopi. El va heretar de la iaia Mercè feia 12 anys, després d’uns últims dies a l’Hospital de Sant Pau on la Júlia li va agafar la mà fins que es va apagar per sempre.
Des de la seva cadira, la Júlia contemplava les anades i vingudes i disseccionava atentament els usuaris de la xarxa subterrània.
Una dona amb un cabàs, del que en sortien les fulles verdes d’un porro, semblava venir atrafegada del mercat de la Concepció i amb les mans ocupades cercava la seva T-Mobilitat a les butxaques humides dels pantalons.
Un jove s’encén una cigarreta, ansiós i sota el paraigües, sortint del metro. Amb l’altra mà truca per telèfon mentre mou el cap, assentint en moments, negant en altres i apujant el to de veu a cada frase. ¿Seria la seva novia amb la qual estava tenint una crisi? ¿Potser el trucaven de la feina? O en canvi era la mare, enfadada perquè es perdria un altre cop el tradicional dinar dels diumenges
El balcó havia sigut testimoni de tants somriures i mans entrellaçades, d’històries de lluites al carrer dels desheretats , de nois no tant joves però amb cabells tenyits de lila, auriculars i pas accelerat, de batudes de refugiats i de passejades alegres, d’aixoplucs sota les voltes de l’edifici de davant on dos amants amb els ulls brillants s’acomiaden fins demà amb un petó que atura el temps.
Una noia ajuda a baixar per les escales a un ancià que probablement havia vist construir gran part d’aquell indret. Es somriuen i fan d’aquell gest quotidià un moment dolç, un exemple més de les tantes històries que des de l’accident havia contemplat la Júlia, i que l’ajudaven a remuntar l’esperança des del dia que els metges li van dir que estaria asseguda a aquella cadira de rodes per la resta de la seva vida.
Identificava dins seu aquelles vides alienes que transcorrien davant els seus ulls i fantasiejava, amb marriment des del balcó, tot el que hauria pogut ser. Però també sentia el que encara ella podria, ara que a la boca de metro de Girona s’hi havia instal·lat aquell anhelat ascensor.
Mil històries viscudes aguaitant cap a fora, i ara l’empenta d’una nova alegria sabent que en serien mil més, o més, amb ella com a protagonista.
Va somriure quan en Jordi la va avisar des del menjador. “Amor, és l’hora de dinar. I afanyem-nos, que si no, no arribarem a temps a la sessió del cine”.