Autor/a
Monpablo
Categoria
Relat lliure
El bus que només passa un cop
Vaig descobrir la línia per casualitat, una tarda d’agost en què la ciutat semblava feta de vapor. A la parada no hi havia marquesines ni plànols, només una senyal vertical amb el logotip de TMB lleugerament descolorit. El panell electrònic no indicava cap temps d’espera. Només una paraula: Ara.
Quan l’autobús va arribar, no portava número. Era blanc, d’un blanc antic, com si hagués estat esborrat. Les portes es van obrir amb una lentitud solemne, i vaig pujar sense validar cap targeta. A dins no hi havia seients convencionals, sinó bancs de fusta disposats en cercle, com si el trajecte fos una assemblea silenciosa.
Els passatgers no es miraven entre ells, però tampoc miraven el mòbil. Sostenien objectes petits: una clau rovellada, una fotografia doblegada, un botó desparellat. Jo no duia res a les mans, i això em va inquietar.
El vehicle es va posar en marxa sense remor de motor. Per les finestres, Barcelona desfilava amb una precisió estranya, com una maqueta perfecta. Els semàfors sempre eren verds. No hi havia embussos. El conductor, amb uniforme de TMB impecable, no tocava el volant; semblava que l’autobús sabés exactament per on havia d’anar.
A la primera parada, una dona gran es va aixecar. Va deixar el seu objecte al centre del cercle: un rellotge de butxaca que encara marcava una hora obstinada. Quan va baixar, l’aire es va tornar lleuger, com si hagués alliberat un pes invisible.
Vaig entendre aleshores que aquell autobús no transportava persones. Transportava càrregues.
A cada parada, algú dipositava el seu objecte. Un anell que no havia arribat a dita. Una entrada de cinema mai utilitzada. Un paper amb una adreça que ja no existia. El munt creixia al centre, discret, sense soroll.
Quan el bus es va aturar davant meu sense cap anunci previ, vaig saber que era el meu torn.
—No puc deixar res —vaig murmurar.
El conductor, finalment, va girar el cap. Tenia els ulls clars i serens.
—Tothom porta alguna cosa —va dir.
Vaig rebuscar a les butxaques i només vaig trobar el tiquet d’una compra insignificant. El vaig deixar al centre amb una certa vergonya. En el moment que els meus dits el van abandonar, vaig recordar què representava: el dia que vaig decidir quedar-me quan en realitat volia marxar.
En baixar, la ciutat ja no semblava una maqueta. Hi havia soroll, pressa, vida. El bus blanc es va perdre carrer avall i, quan vaig buscar la parada, ja no hi era. Només el trànsit habitual i el senyal vermell d’un semàfor que em convidava a esperar.
Des de llavors, cada vegada que veig un autobús de TMB arribar, observo amb una atenció nova. Sé que n’hi ha un que només passa un cop. I que, quan ho fa, no et pregunta on vols anar, sinó què estàs disposat a deixar.
Quan l’autobús va arribar, no portava número. Era blanc, d’un blanc antic, com si hagués estat esborrat. Les portes es van obrir amb una lentitud solemne, i vaig pujar sense validar cap targeta. A dins no hi havia seients convencionals, sinó bancs de fusta disposats en cercle, com si el trajecte fos una assemblea silenciosa.
Els passatgers no es miraven entre ells, però tampoc miraven el mòbil. Sostenien objectes petits: una clau rovellada, una fotografia doblegada, un botó desparellat. Jo no duia res a les mans, i això em va inquietar.
El vehicle es va posar en marxa sense remor de motor. Per les finestres, Barcelona desfilava amb una precisió estranya, com una maqueta perfecta. Els semàfors sempre eren verds. No hi havia embussos. El conductor, amb uniforme de TMB impecable, no tocava el volant; semblava que l’autobús sabés exactament per on havia d’anar.
A la primera parada, una dona gran es va aixecar. Va deixar el seu objecte al centre del cercle: un rellotge de butxaca que encara marcava una hora obstinada. Quan va baixar, l’aire es va tornar lleuger, com si hagués alliberat un pes invisible.
Vaig entendre aleshores que aquell autobús no transportava persones. Transportava càrregues.
A cada parada, algú dipositava el seu objecte. Un anell que no havia arribat a dita. Una entrada de cinema mai utilitzada. Un paper amb una adreça que ja no existia. El munt creixia al centre, discret, sense soroll.
Quan el bus es va aturar davant meu sense cap anunci previ, vaig saber que era el meu torn.
—No puc deixar res —vaig murmurar.
El conductor, finalment, va girar el cap. Tenia els ulls clars i serens.
—Tothom porta alguna cosa —va dir.
Vaig rebuscar a les butxaques i només vaig trobar el tiquet d’una compra insignificant. El vaig deixar al centre amb una certa vergonya. En el moment que els meus dits el van abandonar, vaig recordar què representava: el dia que vaig decidir quedar-me quan en realitat volia marxar.
En baixar, la ciutat ja no semblava una maqueta. Hi havia soroll, pressa, vida. El bus blanc es va perdre carrer avall i, quan vaig buscar la parada, ja no hi era. Només el trànsit habitual i el senyal vermell d’un semàfor que em convidava a esperar.
Des de llavors, cada vegada que veig un autobús de TMB arribar, observo amb una atenció nova. Sé que n’hi ha un que només passa un cop. I que, quan ho fa, no et pregunta on vols anar, sinó què estàs disposat a deixar.