Autor/a
Llum de far
Categoria
Relat lliure
El canvi d'estació
Ja feia dies que una estranya sensació em recorria el cos quan el metro es posava en marxa. "Au, no siguis paranoica, si l'agafes cada dia per anar a classe" Em deia, mentre intentava buscar significat a allò que em passava.
El metro corria, la gent passava, cadascuna amb la seva vida i les seves històries. I el que més em fascinava (qui sap per què) eren les parades. Cada deteniment que feia el metro en qüestió, era per a mi com una estació de l'any. Com una flor de coneixement que creixia dins meu. Com si veure passar el metro fos l'aigua que la rega.
Just recordo algunes que m'han deixat marca.
Com aquella senyora gran que va seure al meu costat i com una alenada de vent fresc a l'estiu, em va començar a parlar de com va conèixer al seu marit fa cinquanta anys. En una sala de ball, a l'antic barri de gràcia, van creuar mirades i des de llavors no les han tornat a separar. Encara avui somio amb un amor així.
O aquell noi no gaire més gran que jo, que va entrar amb un micròfon a la mà, i poc temps després em va dedicar un vers que mai oblidaré. Va ser com sentir l'escalfor d'una estufa als peus al mig de l'hivern, tendre i reconfortant.
I com no recordar aquella noia, la Clara, que va pujar a Sants i va seure al meu costat tot eixugant-se les llàgrimes. Vam creuar mirades i jo vaig allargar la mà cap al seu ombro. Allò va ser suficient per començar una conversa sobre les relacions i l'estabilitat emocional. Una xerrada intensa amb la qual poc després es va convertir en una de les meves millors amigues. Sempre ho diem: "Si no fos pel metro, i el gran drama de les relacions mai haguéssim coincidit."
Segur que me'n deixo moltes i de ben curioses, no en tinc cap dubte. Però no me n'he oblidat pas de cap.
Al llarg del temps he entès que d'això estic feta, en part. De totes les històries, banals o no, que la gent m'ha anat explicant. Sense paraules gairebé, ni mirades tan sols. Només un vagó compartit i la sort de ser humans coincidint en un mateix metro i una mateixa ciutat. Del talent d'artistes que he vist pujar dia rere dia, sense qüestionar-se ni jutjar-se. Per la humilitat de la gent que escolta, ajuda i comprèn. Per la gent que corre per agafar un metro que se'ls escapa als morros. Per la gent que al metro crea vida.
El metro corria, la gent passava, cadascuna amb la seva vida i les seves històries. I el que més em fascinava (qui sap per què) eren les parades. Cada deteniment que feia el metro en qüestió, era per a mi com una estació de l'any. Com una flor de coneixement que creixia dins meu. Com si veure passar el metro fos l'aigua que la rega.
Just recordo algunes que m'han deixat marca.
Com aquella senyora gran que va seure al meu costat i com una alenada de vent fresc a l'estiu, em va començar a parlar de com va conèixer al seu marit fa cinquanta anys. En una sala de ball, a l'antic barri de gràcia, van creuar mirades i des de llavors no les han tornat a separar. Encara avui somio amb un amor així.
O aquell noi no gaire més gran que jo, que va entrar amb un micròfon a la mà, i poc temps després em va dedicar un vers que mai oblidaré. Va ser com sentir l'escalfor d'una estufa als peus al mig de l'hivern, tendre i reconfortant.
I com no recordar aquella noia, la Clara, que va pujar a Sants i va seure al meu costat tot eixugant-se les llàgrimes. Vam creuar mirades i jo vaig allargar la mà cap al seu ombro. Allò va ser suficient per començar una conversa sobre les relacions i l'estabilitat emocional. Una xerrada intensa amb la qual poc després es va convertir en una de les meves millors amigues. Sempre ho diem: "Si no fos pel metro, i el gran drama de les relacions mai haguéssim coincidit."
Segur que me'n deixo moltes i de ben curioses, no en tinc cap dubte. Però no me n'he oblidat pas de cap.
Al llarg del temps he entès que d'això estic feta, en part. De totes les històries, banals o no, que la gent m'ha anat explicant. Sense paraules gairebé, ni mirades tan sols. Només un vagó compartit i la sort de ser humans coincidint en un mateix metro i una mateixa ciutat. Del talent d'artistes que he vist pujar dia rere dia, sense qüestionar-se ni jutjar-se. Per la humilitat de la gent que escolta, ajuda i comprèn. Per la gent que corre per agafar un metro que se'ls escapa als morros. Per la gent que al metro crea vida.