Autor/a
Memòries de colors
Categoria
Relat lliure
EL CARRER DEL SILENCI
Em va costar, ben bé, prop de mig any. De dimarts a divendres, feia sempre el mateix recorregut. M’atreviria a dir que, mil·limètricament, pujava al metro a la mateixa hora exacta, tant d’anada com de tornada. De Camp de l’Arpa a Diagonal, i al revés. L’agafava a tres-quarts d’11 del matí i, de tornada, minut amunt, minut avall, mai era més tard d’un quart de 10 del vespre.
Sis mesos, tot un hivern i quasi la fallida de la primavera d’aquell llunyà 1983 per adonar-me que cada vespre, sense excepció, ella era a la parada de Verdaguer.
Pujava al vagó amb una puntualitat gairebé invisible, sempre al mateix extrem de l’andana, amb un abric fosc a l’hivern, i una mena de gavardina quan el dia ja s’havia fet llarg. Ah!, i sempre portava una bosseta petita que aguantava amb les dues mans.
No cridava l’atenció de ningú, però jo havia après, en uns mesos, això sí, a reconèixer la seva presència abans, fins hi tot, de veure-la. En la seva manera d’esperar hi havia com una quietud concentrada, no sé com dir-ho, com si el trajecte fos només una part d’alguna cosa més important.
Durant setmanes, vàrem compartir aquell silenci subterrani. Fins que un dia, potser empès per una intuïció sense nom, vaig decidir baixar i caminar darrera seu.
Va sortir a la superfície amb pas tranquil i va enfilar el carrer Girona sense mirar enrere. La vaig seguir amb una prudència que avui encara em pesa.
De cop i volta, es va aturar. Ho va fer just davant del número 70. Però no va entrar a l’immoble. Només va acostar-se al portal i s’hi va quedar uns instants, amb la mà recolzada a la pedra, com si escoltés alguna cosa.
Recordo aquells minuts perfectament, com si els hagués viscut abans d’ahir. El trànsit passava indiferent, els semàfors canviaven de color, mentre a ella semblava envoltar-la una claror antiga.
Va ser més tard, preguntant amb discreció, que vaig aconseguir entendre perquè aquella dona, si més no de dimarts a divendres, repetia el mateix ritual, a la mateixa hora i amb el mateix ritme.
En aquell mateix llindar, un vespre de setembre del 1973, un tiroteig va interrompre diverses vides. Un dels homes que va caure ferit mortalment en aquell lloc era un tal Francisco Jesús Anguas Barragán, un sotsinspector de la policia. I ella, la dona que cada dia sorgia del metro i repetia aquell inquietant i breu trajecte, va resultar que no passejava per costum, sinó per fidelitat. Era la vídua del policia caigut.
Des d’aleshores, quan la veig a l’andana, ja no penso en la casualitat. Penso en la memòria, una memòria que -a vegades- camina uns pocs carrers per no esborrar-se del tot.
I avui, quasi vuit anys més tard, he comprès que la història és molt més que un relat, que és com un nus de dols que no sempre es toquen. En aquell mateix tiroteig també van ferir Salvador Puig Antich, el mateix noi que, pocs mesos després, un règim franquista agonitzant, va assassinar a la presó Model. Avui sé que, mentre uns ploraven l’home executat, d’altres caminaven, cada dia fins al mateix portal, per sostenir una absència diferent.
I sé també que la democràcia -la meva- potser comença just aquí: en la capacitat d’aguantar aquesta complexitat sense esborrar cap nom, sense simplificar cap ferida, però -sobretot- deixant que el silenci d’un carrer expliqui allò que els crits mai no sabran dir-nos del tot.
Sis mesos, tot un hivern i quasi la fallida de la primavera d’aquell llunyà 1983 per adonar-me que cada vespre, sense excepció, ella era a la parada de Verdaguer.
Pujava al vagó amb una puntualitat gairebé invisible, sempre al mateix extrem de l’andana, amb un abric fosc a l’hivern, i una mena de gavardina quan el dia ja s’havia fet llarg. Ah!, i sempre portava una bosseta petita que aguantava amb les dues mans.
No cridava l’atenció de ningú, però jo havia après, en uns mesos, això sí, a reconèixer la seva presència abans, fins hi tot, de veure-la. En la seva manera d’esperar hi havia com una quietud concentrada, no sé com dir-ho, com si el trajecte fos només una part d’alguna cosa més important.
Durant setmanes, vàrem compartir aquell silenci subterrani. Fins que un dia, potser empès per una intuïció sense nom, vaig decidir baixar i caminar darrera seu.
Va sortir a la superfície amb pas tranquil i va enfilar el carrer Girona sense mirar enrere. La vaig seguir amb una prudència que avui encara em pesa.
De cop i volta, es va aturar. Ho va fer just davant del número 70. Però no va entrar a l’immoble. Només va acostar-se al portal i s’hi va quedar uns instants, amb la mà recolzada a la pedra, com si escoltés alguna cosa.
Recordo aquells minuts perfectament, com si els hagués viscut abans d’ahir. El trànsit passava indiferent, els semàfors canviaven de color, mentre a ella semblava envoltar-la una claror antiga.
Va ser més tard, preguntant amb discreció, que vaig aconseguir entendre perquè aquella dona, si més no de dimarts a divendres, repetia el mateix ritual, a la mateixa hora i amb el mateix ritme.
En aquell mateix llindar, un vespre de setembre del 1973, un tiroteig va interrompre diverses vides. Un dels homes que va caure ferit mortalment en aquell lloc era un tal Francisco Jesús Anguas Barragán, un sotsinspector de la policia. I ella, la dona que cada dia sorgia del metro i repetia aquell inquietant i breu trajecte, va resultar que no passejava per costum, sinó per fidelitat. Era la vídua del policia caigut.
Des d’aleshores, quan la veig a l’andana, ja no penso en la casualitat. Penso en la memòria, una memòria que -a vegades- camina uns pocs carrers per no esborrar-se del tot.
I avui, quasi vuit anys més tard, he comprès que la història és molt més que un relat, que és com un nus de dols que no sempre es toquen. En aquell mateix tiroteig també van ferir Salvador Puig Antich, el mateix noi que, pocs mesos després, un règim franquista agonitzant, va assassinar a la presó Model. Avui sé que, mentre uns ploraven l’home executat, d’altres caminaven, cada dia fins al mateix portal, per sostenir una absència diferent.
I sé també que la democràcia -la meva- potser comença just aquí: en la capacitat d’aguantar aquesta complexitat sense esborrar cap nom, sense simplificar cap ferida, però -sobretot- deixant que el silenci d’un carrer expliqui allò que els crits mai no sabran dir-nos del tot.