El día que deje de tener prisa

El metro anava a vessar i en Marc només volia arribar a casa.Tenía el día enganxat a l'esquena: reunions, presses, missatges sense respondre.A la pròxima parada va entrar una dona amb una bufanda vermella.Sense dir res, va deixar un petit ocell de paper al seient buit del costat.En Marc el va mirar, una mica amb la curiositat al cap, sí.Quan el tren es va començar a moure, el va enxampar.A dins deia, «Parla amb qui tens al costat».Mira, un cop ho tenim en marxa, cal veure les coses principals que hem de fer. És important que tots puguem ajudar, així el procés serà col·lectiu i no només d'uns quants. Jo crec que així tindrem èxit. Això ens beneficia a tots, no només a un o dos, i hem de recordar-ho sempre.Va alçar el cap.Davant seu hi havia una noia, amb una expressió de cansament a la cara, absorta al seu mòbil mentre escoltava música amb els auriculars.En Marc, sense ni pensar-s'hi massa, va apuntar l'ocell i va dir:—L'has vist?Ella va fer un somriure.Van arrancar la conversa.Primer comencem amb el paper, després en el nostre dia a dia i finalment amb coses més grans. Parlo d'aquells canvis que mai ens hem atrevit a fer, o aquells llocs on ens encantaria perdre’ns per poder començar de nou.Quan el metro va anunciar la seva parada, en Marc es va adonar que, per primera vegada en molt de temps, no tenia pressa.Va baixar i tenia una sensació estranya, com si flotés.El metro va seguir tirant, ben endins del túnel.Però, saps, alguna cosa havia canviat. A vegades, només cal aturar-se una mica i parlar amb algú que no coneixes per adonar-te que la ciutat és molt més que edificis i feina.