Autor/a
Darwin
Categoria
Relat lliure
EL FUNI
EL FUNI
Un dia de setembre de 1972
Li dono la mà a l’àvia. Ella agafa la meva motxilla carregada de futur, de coneixements, d’incerteses. Se la posa a l’esquena i em mira amb aquells ulls sempre tristos de qui les ha passat magres.
—Vinga, que avui és el teu primer dia de cole. No voldràs arribar tard, oi?
No hi vull anar. Estic de mal humor i tinc son. Encara em sona al cap la cançoneta del cucut de joguina que em despertarà cada matí. L’àvia m’ha pentinat les trenes com ho fa la mare, però jo m’hagués estimat més que ho hagués fet ella, i no ha pogut ser; és a la feina fabricant capses de cartró o no sé, la veritat.
Sortim de casa. Al carrer els últims dies de l’estiu ens acaricien amb la seva brisa suau. La gent, però, no ho valora. Van capcots. Cap a la feina. Ni un somriure ni un bon dia, per molt que siguin les mateixes cares, al mateix lloc, a la mateixa hora.
De camí a l’escola juguem a jocs de paraules. Aquest estiu l’àvia m’ha ensenyat a llegir, per les bones o per les dolentes, i qualsevol s’hi nega! Sembla l’ombra d’un gegant, tan gran i vestida de negre. «Si el teu cosí pot aprendre a llegir, tu també!» em deia el juliol passat. «Però ell és un any més gran!» li vaig dir jo sense gaire convicció. «Doncs millor, així seràs la més espavilada de la classe». I fins aquí va durar la meva resistència.
Ara, en tot cas, amb la meva millor jaqueteta, que m’ha fet la mama, vaig plena de pors i excitació al meu primer dia de classe.
—Tinc una sorpresa per tu —m’ha dit l’àvia— no arribarem a peu.
—Ah, no? I llavors, com?
—Ja ho veuràs.
Per un moment sembla que anem a agafar el metro, però no. Al fons del passadís, tot pintat de verd, per fi ho veig, anirem amb el funicular de Montjuïc!
És enorme, tinc ganes de pujar-m’hi tot corrents, però la mà ferma de l’àvia m’ho impedeix. Altres nens i nenes també hi van. Tots estiren dels seus pares, mares, avis..., tots volen muntar en el cap d’aquella serp mecanitzada.
—Puc anar al davant també? —li pregunto posant ullets.
—Vinga, va.
Quan entrem al túnel tot es torna negre, i, en sortir, tot es torna blanc. Aleshores, poc a poc, del blanc, tornen a néixer els colors. És tan maco que se’m passen totes les pors! Els arbres de Montjuïc ens reben, el sol entre les fulles, jugant amb totes les tonalitats del verd. Els uns sobre els altres amorrats en el vidre, els futurs alumnes de l’escola del Bosc compartim un primer moment màgic sense saber encara que serem amics per tota la vida. Fins i tot el soroll que fa ens agrada. Ens sentim grans i importants. Arribem en un moment, però quan sortim ja estem parlant entre nosaltres i anem carrer amunt fins a l’entrada de l’escola. Està plena d’arbres i flors. I sé que em trobaré a gust. Hi ha espai per córrer. Un pati immens i un bosquet on jugar a fer casetes amb la pinassa. Res a veure amb el meu estret i fosc carrer de ciutat vella. Tot és lluminós i gran.
L’àvia em deixa anar.
— Vinga, entra, porta’t bé amb tothom, estudia molt i gaudeix d’aquest temps, que passa molt ràpid!
Això últim no ho he entès, però tant me fa, li faig que sí amb el cap i un petó a la galta.
— No et preocupis, ho faré.
Dono el primer pas dins l’escola, agafo aire. Una olor d’eucaliptus m’omple els pulmons. —Li portaré a l’àvia a la sortida.
Un dia de setembre de 1972
Li dono la mà a l’àvia. Ella agafa la meva motxilla carregada de futur, de coneixements, d’incerteses. Se la posa a l’esquena i em mira amb aquells ulls sempre tristos de qui les ha passat magres.
—Vinga, que avui és el teu primer dia de cole. No voldràs arribar tard, oi?
No hi vull anar. Estic de mal humor i tinc son. Encara em sona al cap la cançoneta del cucut de joguina que em despertarà cada matí. L’àvia m’ha pentinat les trenes com ho fa la mare, però jo m’hagués estimat més que ho hagués fet ella, i no ha pogut ser; és a la feina fabricant capses de cartró o no sé, la veritat.
Sortim de casa. Al carrer els últims dies de l’estiu ens acaricien amb la seva brisa suau. La gent, però, no ho valora. Van capcots. Cap a la feina. Ni un somriure ni un bon dia, per molt que siguin les mateixes cares, al mateix lloc, a la mateixa hora.
De camí a l’escola juguem a jocs de paraules. Aquest estiu l’àvia m’ha ensenyat a llegir, per les bones o per les dolentes, i qualsevol s’hi nega! Sembla l’ombra d’un gegant, tan gran i vestida de negre. «Si el teu cosí pot aprendre a llegir, tu també!» em deia el juliol passat. «Però ell és un any més gran!» li vaig dir jo sense gaire convicció. «Doncs millor, així seràs la més espavilada de la classe». I fins aquí va durar la meva resistència.
Ara, en tot cas, amb la meva millor jaqueteta, que m’ha fet la mama, vaig plena de pors i excitació al meu primer dia de classe.
—Tinc una sorpresa per tu —m’ha dit l’àvia— no arribarem a peu.
—Ah, no? I llavors, com?
—Ja ho veuràs.
Per un moment sembla que anem a agafar el metro, però no. Al fons del passadís, tot pintat de verd, per fi ho veig, anirem amb el funicular de Montjuïc!
És enorme, tinc ganes de pujar-m’hi tot corrents, però la mà ferma de l’àvia m’ho impedeix. Altres nens i nenes també hi van. Tots estiren dels seus pares, mares, avis..., tots volen muntar en el cap d’aquella serp mecanitzada.
—Puc anar al davant també? —li pregunto posant ullets.
—Vinga, va.
Quan entrem al túnel tot es torna negre, i, en sortir, tot es torna blanc. Aleshores, poc a poc, del blanc, tornen a néixer els colors. És tan maco que se’m passen totes les pors! Els arbres de Montjuïc ens reben, el sol entre les fulles, jugant amb totes les tonalitats del verd. Els uns sobre els altres amorrats en el vidre, els futurs alumnes de l’escola del Bosc compartim un primer moment màgic sense saber encara que serem amics per tota la vida. Fins i tot el soroll que fa ens agrada. Ens sentim grans i importants. Arribem en un moment, però quan sortim ja estem parlant entre nosaltres i anem carrer amunt fins a l’entrada de l’escola. Està plena d’arbres i flors. I sé que em trobaré a gust. Hi ha espai per córrer. Un pati immens i un bosquet on jugar a fer casetes amb la pinassa. Res a veure amb el meu estret i fosc carrer de ciutat vella. Tot és lluminós i gran.
L’àvia em deixa anar.
— Vinga, entra, porta’t bé amb tothom, estudia molt i gaudeix d’aquest temps, que passa molt ràpid!
Això últim no ho he entès, però tant me fa, li faig que sí amb el cap i un petó a la galta.
— No et preocupis, ho faré.
Dono el primer pas dins l’escola, agafo aire. Una olor d’eucaliptus m’omple els pulmons. —Li portaré a l’àvia a la sortida.