Autor/a
zart
Categoria
Relat lliure
El futur també agafa la L1
A l’andana d’Arc de Triomf sempre hi ha un corrent d’aire que sembla venir del passat. El jove no ho nota. Té els auriculars posats. El polze llisca. Pantalla amunt, pantalla avall. Notícies, memes, cares que no recorda.
La dona gran s’asseu al seu costat sense demanar permís.
- Aquí vaig fer el meu primer petó.
Ell no aixeca el cap.
- Va ser ràpid. Torpíssim. Amb gust de tabac negre i por.
El metro encara no arriba. El soroll llunyà vibra pels túnels. Ella somriu, com si parlés amb algú que sí que l’escolta.
- Aquell dia també hi havia vaga. De tramvies, crec. O de fàbriques. Barcelona estava plena de crits i fulls volants. Jo només pensava en uns llavis.
El jove para el dit. Alça una mica la vista. Només una mica.
- Per aquí - continua ella- vaig córrer una nit sencera. Fugint. No sé ben bé de què. Potser de mi mateixa. Els plàtans del Passeig de Sant Joan feien ombres llargues, com braços que volien retenir-me.
Arriba el metro. Les portes s’obren amb aquell gemec metàl·lic antic, cansat, que encara sona igual que fa dècades. Pugen. Ella seu davant seu. Ell torna al mòbil, però ja no és el mateix.
- També vaig perdre algú en aquest vagó - diu ella, mentre el comboi arrenca- . No va morir. Que és pitjor. Simplement va baixar abans d’hora.
El túnel engoleix la llum. Els fluorescents parpellegen. El metro sacseja els records, com si fossin monedes dins una butxaca.
- Com es deia? - pregunta ell, sense saber per què.
La dona el mira per primer cop als ulls. Uns ulls clars. Massa familiars.
- Encara no.
El silenci s’estira entre parades. Urquinaona. Catalunya. Universitat. A cada estació, ella deixa anar una escena: una discussió sota la pluja, un pare que no arriba, una decisió presa tard. Sempre tard.
Ell sent una pressió estranya al pit. Com si algú li estigués endreçant la vida des de fora.
- Tot això… - diu ell- com ho sap?
Ella s’aixeca quan el metro frena a l’última parada. Fondo. Les portes s’obren.
- Perquè ho vaig viure - respon- . I perquè ho tornaràs a viure, si no escoltes.
Abans de baixar, s’inclina cap a ell i afegeix, molt fluix:
- Jo soc tu. Amb més temps. Amb menys excuses.
Les portes es tanquen. El metro arrenca. El jove es queda sol, el mòbil apagat a la mà, mentre a la pantalla negra s’hi reflecteix, per primer cop, un rostre que reconeix.
La dona gran s’asseu al seu costat sense demanar permís.
- Aquí vaig fer el meu primer petó.
Ell no aixeca el cap.
- Va ser ràpid. Torpíssim. Amb gust de tabac negre i por.
El metro encara no arriba. El soroll llunyà vibra pels túnels. Ella somriu, com si parlés amb algú que sí que l’escolta.
- Aquell dia també hi havia vaga. De tramvies, crec. O de fàbriques. Barcelona estava plena de crits i fulls volants. Jo només pensava en uns llavis.
El jove para el dit. Alça una mica la vista. Només una mica.
- Per aquí - continua ella- vaig córrer una nit sencera. Fugint. No sé ben bé de què. Potser de mi mateixa. Els plàtans del Passeig de Sant Joan feien ombres llargues, com braços que volien retenir-me.
Arriba el metro. Les portes s’obren amb aquell gemec metàl·lic antic, cansat, que encara sona igual que fa dècades. Pugen. Ella seu davant seu. Ell torna al mòbil, però ja no és el mateix.
- També vaig perdre algú en aquest vagó - diu ella, mentre el comboi arrenca- . No va morir. Que és pitjor. Simplement va baixar abans d’hora.
El túnel engoleix la llum. Els fluorescents parpellegen. El metro sacseja els records, com si fossin monedes dins una butxaca.
- Com es deia? - pregunta ell, sense saber per què.
La dona el mira per primer cop als ulls. Uns ulls clars. Massa familiars.
- Encara no.
El silenci s’estira entre parades. Urquinaona. Catalunya. Universitat. A cada estació, ella deixa anar una escena: una discussió sota la pluja, un pare que no arriba, una decisió presa tard. Sempre tard.
Ell sent una pressió estranya al pit. Com si algú li estigués endreçant la vida des de fora.
- Tot això… - diu ell- com ho sap?
Ella s’aixeca quan el metro frena a l’última parada. Fondo. Les portes s’obren.
- Perquè ho vaig viure - respon- . I perquè ho tornaràs a viure, si no escoltes.
Abans de baixar, s’inclina cap a ell i afegeix, molt fluix:
- Jo soc tu. Amb més temps. Amb menys excuses.
Les portes es tanquen. El metro arrenca. El jove es queda sol, el mòbil apagat a la mà, mentre a la pantalla negra s’hi reflecteix, per primer cop, un rostre que reconeix.