Autor/a
Kiara
Categoria
Relat lliure
El metro de la memòria
El metro surt de Sants amb aquell sospir metàl·lic que sembla un record antic que es posa en marxa. M’assec vora la finestra i miro el reflex del meu rostre barrejat amb la llum blanca del vagó. Les portes es tanquen i, amb el primer balanceig, comença el viatge.
A l'estació de Tarragona puja la iaia Rosita. No fa soroll en asseure’s al meu costat; simplement hi és. Porta el seu abric marró i em fixo, de nou, amb les seves ungles perfectament pintades de rosa clar. Em mira amb aquells ulls grisos que tot ho sabien i em passa la mà pel braç.
—Montserrat, t’has d’abrigar, que al metro sempre hi corre aire.
Somric. Té les mans tèbies. M’estira una mica la bufanda, com si encara fos petita i jo em deixo fer.
A l'estació d'Espanya entra l’àvia Elena, decidida, amb el bolso ben agafat. S’asseu, amb aquella elegància discreta que tenia.
—Saps que el metro de Barcelona es va inaugurar el 1924? —comença, sense preàmbuls—. La primera línia unia Lesseps i Catalunya.
M’explica la història com si fos un conte: la gent mudada per baixar a les estacions noves, l’orgull d’una ciutat que creixia sota terra. Jo l’escolto fascinada, com tantes vegades, quan ja malalta, m'explicava històries al menjador de casa seva.
A Poble Sec, entre el brogit de transbordaments invisibles, puja l’avi Joaquim. Camina amb pas tranquil i s’asseu davant meu. Em mira de fit a fit.
—Com va la vida?
És una pregunta que pesa i alhora alleugereix. Li explico, en silenci, les alegries petites, els neguits que encara em pessiguen, els somnis que no he deixat perdre...
—Vés fent camí. No deixis que res t’aturi.
A Paral·lel apareix el Quimet, amb la seva bonhomia i somriure franc.
—Trobo a faltar l’escola —em diu—. El soroll del pati, el menjador, els infants jugant...
Ens mirem en silenci.
Finalment, a Drassanes, entra la tieta, ella volia que li diguessim només Carme. Em sopren que porta l'hàbit però té un somriure ple de llum.
—No oblidis les teves qualitats —em recorda—. Tens més força de la que et penses.
Em parla de generositat, de perseverança, d’aquella alegria tossuda que sempre m’ha salvat.
Quan el metro arriba a Liceu, tots hi són. No sé com, però els tinc al costat: la iaia ajustant-me l’abric, l’àvia Elena mirant l’estació, l’avi Joaquim amb les mans a l’esquena, el Quimet tranquil i la tieta amb la mirada serena.
Sortim junts a la Rambla. La tarda té un aire d’estrena. Entrem al Liceu i ens acomodem a les butaques vermelles. S’apaguen els llums. El silenci es fa dens i preciós.
Comença el Rèquiem de Verdi amb un lleu pianissimo molt suau. L'orquestra acompanya al cor que entra de manera molt delicada... Doneu-los el repòs etern, Senyor.
La música ens embolcalla com un abric antic, com una història compartida, com una pregunta sobre la vida que ja té resposta. Així és el metro de Barcelona.
I mentre la veu s’enfila tot cantant Que la llum perpètua ens il·lumini... entenc que aquest viatge no era cap comiat, sinó una manera d’arribar plegats.
A l'estació de Tarragona puja la iaia Rosita. No fa soroll en asseure’s al meu costat; simplement hi és. Porta el seu abric marró i em fixo, de nou, amb les seves ungles perfectament pintades de rosa clar. Em mira amb aquells ulls grisos que tot ho sabien i em passa la mà pel braç.
—Montserrat, t’has d’abrigar, que al metro sempre hi corre aire.
Somric. Té les mans tèbies. M’estira una mica la bufanda, com si encara fos petita i jo em deixo fer.
A l'estació d'Espanya entra l’àvia Elena, decidida, amb el bolso ben agafat. S’asseu, amb aquella elegància discreta que tenia.
—Saps que el metro de Barcelona es va inaugurar el 1924? —comença, sense preàmbuls—. La primera línia unia Lesseps i Catalunya.
M’explica la història com si fos un conte: la gent mudada per baixar a les estacions noves, l’orgull d’una ciutat que creixia sota terra. Jo l’escolto fascinada, com tantes vegades, quan ja malalta, m'explicava històries al menjador de casa seva.
A Poble Sec, entre el brogit de transbordaments invisibles, puja l’avi Joaquim. Camina amb pas tranquil i s’asseu davant meu. Em mira de fit a fit.
—Com va la vida?
És una pregunta que pesa i alhora alleugereix. Li explico, en silenci, les alegries petites, els neguits que encara em pessiguen, els somnis que no he deixat perdre...
—Vés fent camí. No deixis que res t’aturi.
A Paral·lel apareix el Quimet, amb la seva bonhomia i somriure franc.
—Trobo a faltar l’escola —em diu—. El soroll del pati, el menjador, els infants jugant...
Ens mirem en silenci.
Finalment, a Drassanes, entra la tieta, ella volia que li diguessim només Carme. Em sopren que porta l'hàbit però té un somriure ple de llum.
—No oblidis les teves qualitats —em recorda—. Tens més força de la que et penses.
Em parla de generositat, de perseverança, d’aquella alegria tossuda que sempre m’ha salvat.
Quan el metro arriba a Liceu, tots hi són. No sé com, però els tinc al costat: la iaia ajustant-me l’abric, l’àvia Elena mirant l’estació, l’avi Joaquim amb les mans a l’esquena, el Quimet tranquil i la tieta amb la mirada serena.
Sortim junts a la Rambla. La tarda té un aire d’estrena. Entrem al Liceu i ens acomodem a les butaques vermelles. S’apaguen els llums. El silenci es fa dens i preciós.
Comença el Rèquiem de Verdi amb un lleu pianissimo molt suau. L'orquestra acompanya al cor que entra de manera molt delicada... Doneu-los el repòs etern, Senyor.
La música ens embolcalla com un abric antic, com una història compartida, com una pregunta sobre la vida que ja té resposta. Així és el metro de Barcelona.
I mentre la veu s’enfila tot cantant Que la llum perpètua ens il·lumini... entenc que aquest viatge no era cap comiat, sinó una manera d’arribar plegats.