El metro que no surt als mapes

El metro sempre fa olor rara, com de ferro i de gent cansada. Jo el faig servir cada dia per anar a l’institut, però aquell matí va ser diferent.

Vaig baixar a l’andana de la L3 mig adormit, amb els auriculars posats però sense música. M’agrada escoltar el soroll del metro, és com un “whoooosh” que et buida el cap. Quan va arribar el tren, les portes es van obrir amb aquell “pssshhh” i vaig entrar. Estava bastant buit, cosa estranya a aquella hora.

Em vaig asseure al costat de la finestra, encara que no es veu res, només el meu reflex i algun túnel brut. Davant meu hi havia una senyora gran amb una bossa plena de mandarines. Cada cop que el tren frenava, les mandarines rodolaven una mica i ella les tornava a col·locar, tota concentrada.

A la següent parada va pujar un noi més o menys de la meva edat. Portava una dessuadora vermella i una motxilla molt vella, amb un dibuix d’un drac. Es va asseure al meu costat i em va mirar com si em conegués.

—Tu també tens la sensació que avui passarà alguna cosa? —em va dir, així, sense hola ni res.

Jo vaig pensar que estava una mica grillat, però tampoc volia quedar malament.

—No sé… és dijous —li vaig dir.

Ell va somriure com si hagués dit alguna cosa molt profunda.

El metro es va aturar de cop entre dues estacions. Les llums van parpellejar una mica i tothom va aixecar el cap. La senyora de les mandarines en va perdre una, que va rodolar fins als meus peus.

—Veus? —va dir el noi—. Ja comença.

Per megafonia van dir alguna cosa que no s’entenia gens, com sempre. Però en comptes de posar-me nerviós, em vaig sentir… emocionat. Com si estigués a punt de passar alguna aventura de peli.

El noi de la dessuadora es va aixecar i va mirar cap a la porta.

—Si s’obren, baixem —em va dir.

—Però estem al mig del túnel!

—Precisament.

No sé per què, però li vaig fer cas. Quan les portes es van obrir lentament, amb un soroll estrany, ell va saltar a les vies i jo darrere seu. Feia una mica de por, però també molta gràcia.

El túnel era fosc, però al fons es veia una llum petita.

—Anem —va dir.

Vam caminar una estona en silenci. Jo pensava en el càstig que em cauria si arribava tard a classe, però també en que allò era molt millor que fer matemàtiques.

Quan vam arribar a la llum, no era una sortida normal. Era com una estació secreta, amb rajoles antigues i cartells que no havia vist mai. Posava noms d’estacions que no existeixen.

—Què és això? —vaig preguntar.

El noi es va girar cap a mi.

—És el metro que no surt als mapes.

I llavors vaig entendre que aquell dia sí que passaria alguna cosa important. I que, potser, no arribaria mai a classe. Però tampoc passava res.