Autor/a
Leta
Categoria
Relat lliure
El pacte amb el temps
El metro s’atura Vallcarca amb un gemec metàl·lic. Les portes s’obren amb un xiulet ofès, i jo m’hi encamino amb la mateixa lentitud amb què un record: sense permís, amb una obstinació irrevocable.
Visc a Vallcarca des de fa anys. Quan hi vaig arribar, encara era jove, d’esperança, i el pis semblava immens, ara és només un lloc on dormo. Les parets són més gruixudes, a vegades em sembla que la casa es plega sobre mi tendrament cruel. Però avui no hi penso, avui el record ha decidit per mi d’anar a l’Església del Mar. Sense motiu, ni cap espelma per encendre ni cap pregària per pronunciar. Només la necessitat d’assegurar-me que encara existeix.
Entro al vagó. Davant meu, una noia escriu al mòbil, nosaltres ens escrivíem cartes maldestres. La noia aixeca els ulls un moment i els nostres miralls es troben. Ella veu una dona gran; jo a una promesa inconscient.
El tren avança. El moviment em recorda que tot trajecte és un pacte amb el temps: acceptes no controlar la direcció, confies en una línia invisible que algú va decidir. A la meva vida, he fingit moltes vegades que conduïa, però sempre he estat passatgera.
A la següent parada pugen dos homes que parlen en veu alta. Riuen amb una alegria que m’irrita i m’atrau. Parlen de feina, d’un ascens, d’una reunió que ha anat millor del previst. Jo també havia parlat així.
Ell treballava en una oficina. Recordo les tardes que ens trobàvem i m’explicava coses que jo interpretava com a prova d’amor. Barcelona era una ciutat que tenia una innocència urbana que ara m’apareix gairebé grotesca.
Miro el reflex del meu rostre arrugat al vidre del vehicle. A vegades hi veig de perfil la noia que vaig ser, com una ombra que es desplaça un segon més tard que jo.
Una mare entra amb un nen, el petit s’asseu al meu costat, somriu. Jo li retorno el somriure amb una prudència inevitable. Sempre he temut els infants, no per ells, sinó per la idea que encarnen: la continuïtat. Jo no vaig tenir fills. No va ser una decisió explícita, sinó una suma de retards, d’excuses, de silencis. Ell deia que encara no era el moment. Jo deia que sí amb el cap, encara que el cos m’indiqués una altra cosa.
Sento una lleu punxada al pit quan surto del vagó amb la mateixa sensació amb què s’abandona una habitació on s’ha discutit massa.
El barri m’envolta amb una familiaritat estranya. Les pedres semblen més fosques que abans, o potser soc jo qui les mira amb més severitat. Camino fins a l’Església de Santa Maria del Mar. La façana s’alça amb una dignitat que no necessita testimoni. Aquí ens besàvem, ens prometíem fidelitats que no sabíem definir.
Ell va marxar sense escàndol, amb silencis que pesaven més que les paraules. Va dir que necessitava aire. Jo li vaig respondre que obrís la finestra. No vaig entendre que parlava d’una altra mena d’aire.
Ara, sento calma, una lucidesa que no m’espanta. La meva vida no ha estat excepcional. He estimat, he perdut, he resistit. El metro continua funcionant, la catedral continua dreta. I jo continuo respirant.
Durant el trajecte de tornada m’asseuré davant del vidre, buscant en el reflex una dona que ha après que no es tracta de retenir el passat, sinó de mirar-lo sense suplicar-li que torni. I quan arribi a Vallcarca, obriré la porta del pis deixant que la tarda s’escoli per les finestres. I, sabré que, malgrat la pèrdua i el desgast, hi ha una forma de victòria en el fet d’haver viscut.
Visc a Vallcarca des de fa anys. Quan hi vaig arribar, encara era jove, d’esperança, i el pis semblava immens, ara és només un lloc on dormo. Les parets són més gruixudes, a vegades em sembla que la casa es plega sobre mi tendrament cruel. Però avui no hi penso, avui el record ha decidit per mi d’anar a l’Església del Mar. Sense motiu, ni cap espelma per encendre ni cap pregària per pronunciar. Només la necessitat d’assegurar-me que encara existeix.
Entro al vagó. Davant meu, una noia escriu al mòbil, nosaltres ens escrivíem cartes maldestres. La noia aixeca els ulls un moment i els nostres miralls es troben. Ella veu una dona gran; jo a una promesa inconscient.
El tren avança. El moviment em recorda que tot trajecte és un pacte amb el temps: acceptes no controlar la direcció, confies en una línia invisible que algú va decidir. A la meva vida, he fingit moltes vegades que conduïa, però sempre he estat passatgera.
A la següent parada pugen dos homes que parlen en veu alta. Riuen amb una alegria que m’irrita i m’atrau. Parlen de feina, d’un ascens, d’una reunió que ha anat millor del previst. Jo també havia parlat així.
Ell treballava en una oficina. Recordo les tardes que ens trobàvem i m’explicava coses que jo interpretava com a prova d’amor. Barcelona era una ciutat que tenia una innocència urbana que ara m’apareix gairebé grotesca.
Miro el reflex del meu rostre arrugat al vidre del vehicle. A vegades hi veig de perfil la noia que vaig ser, com una ombra que es desplaça un segon més tard que jo.
Una mare entra amb un nen, el petit s’asseu al meu costat, somriu. Jo li retorno el somriure amb una prudència inevitable. Sempre he temut els infants, no per ells, sinó per la idea que encarnen: la continuïtat. Jo no vaig tenir fills. No va ser una decisió explícita, sinó una suma de retards, d’excuses, de silencis. Ell deia que encara no era el moment. Jo deia que sí amb el cap, encara que el cos m’indiqués una altra cosa.
Sento una lleu punxada al pit quan surto del vagó amb la mateixa sensació amb què s’abandona una habitació on s’ha discutit massa.
El barri m’envolta amb una familiaritat estranya. Les pedres semblen més fosques que abans, o potser soc jo qui les mira amb més severitat. Camino fins a l’Església de Santa Maria del Mar. La façana s’alça amb una dignitat que no necessita testimoni. Aquí ens besàvem, ens prometíem fidelitats que no sabíem definir.
Ell va marxar sense escàndol, amb silencis que pesaven més que les paraules. Va dir que necessitava aire. Jo li vaig respondre que obrís la finestra. No vaig entendre que parlava d’una altra mena d’aire.
Ara, sento calma, una lucidesa que no m’espanta. La meva vida no ha estat excepcional. He estimat, he perdut, he resistit. El metro continua funcionant, la catedral continua dreta. I jo continuo respirant.
Durant el trajecte de tornada m’asseuré davant del vidre, buscant en el reflex una dona que ha après que no es tracta de retenir el passat, sinó de mirar-lo sense suplicar-li que torni. I quan arribi a Vallcarca, obriré la porta del pis deixant que la tarda s’escoli per les finestres. I, sabré que, malgrat la pèrdua i el desgast, hi ha una forma de victòria en el fet d’haver viscut.