Autor/a
Nia
Categoria
Relat lliure
El Polissó Flor
No em mirin amb aquesta cara de pomes agres, que ja sé que les normes diuen que ningú pot dormir a les cotxeres. Però escoltin, vostès es creuen que en cent anys d'història no he après a saltar-me algun semàfor vermell per una bona causa? A principis dels cinquanta, Barcelona feia una olor de gana i de resclosit que ni el meu millor vernís podia amagar, els ho asseguro. Però una nit d'estiu, el meu món de ferro es va convertir, de cop i volta, en un jardí.
Ell no va pujar a cap estació oficial, no senyor. Es va esmunyir a les cotxeres de Les Corts, aprofitant que el vigilant feia un cop de cap més llarg del compte. Era un home prim com un fil de coure, amb la pell cremada pel sol de les Rambles i una cistella de vímet que pesava més que el seu propi cos. Portava el que li havia sobrat del dia: grapats de gessamins i nards que encara conservaven la frescor de la rosada. Se li deia "el Polissó", i jo, que al cap i a la fi soc un senyor de bona família, el vaig acollir entre els meus bancs de cuir sense demanar-li el bitllet, faltaria més.
Es va estirar al racó més fosc, allà on la llum de les llànties no el podia delatar. Va fer servir la cistella de coixí i, durant tota la nit, el meu interior va deixar de fer pudor de greix per convertir-se en una glorieta de luxe. Saben què és la pau? La pau és sentir com la respiració d'un home cansat s'ajusta al batec dels teus relés en repòs. Jo em vaig esforçar a no cruixir ni un mil·límetre, aguantant la temperatura per no refredar-li els ossos. Érem dos supervivents compartint un secret sota el terra de la ciutat.
Abans que el sol comencés a escalfar l'asfalt de la superfície, el Polissó es va despertar. Es va treure la gorra davant del meu mirall de bronze i, amb una elegància que ja voldrien molts aristòcrates, va deixar un ramet de gessamins sobre el meu comandament de marxa. Un regal per al "senyor tren", va murmurar amb un somriure que li il·luminava la cara de gana.
Aquell dia, quan van entrar els passatgers de sempre amb les seves cares de vinagre, no entenien per què aquell vagó vell feia olor de primavera en ple mes d'agost. Jo no els vaig dir res, només vaig tancar les portes amb un xiulet de satisfacció.
Ell no va pujar a cap estació oficial, no senyor. Es va esmunyir a les cotxeres de Les Corts, aprofitant que el vigilant feia un cop de cap més llarg del compte. Era un home prim com un fil de coure, amb la pell cremada pel sol de les Rambles i una cistella de vímet que pesava més que el seu propi cos. Portava el que li havia sobrat del dia: grapats de gessamins i nards que encara conservaven la frescor de la rosada. Se li deia "el Polissó", i jo, que al cap i a la fi soc un senyor de bona família, el vaig acollir entre els meus bancs de cuir sense demanar-li el bitllet, faltaria més.
Es va estirar al racó més fosc, allà on la llum de les llànties no el podia delatar. Va fer servir la cistella de coixí i, durant tota la nit, el meu interior va deixar de fer pudor de greix per convertir-se en una glorieta de luxe. Saben què és la pau? La pau és sentir com la respiració d'un home cansat s'ajusta al batec dels teus relés en repòs. Jo em vaig esforçar a no cruixir ni un mil·límetre, aguantant la temperatura per no refredar-li els ossos. Érem dos supervivents compartint un secret sota el terra de la ciutat.
Abans que el sol comencés a escalfar l'asfalt de la superfície, el Polissó es va despertar. Es va treure la gorra davant del meu mirall de bronze i, amb una elegància que ja voldrien molts aristòcrates, va deixar un ramet de gessamins sobre el meu comandament de marxa. Un regal per al "senyor tren", va murmurar amb un somriure que li il·luminava la cara de gana.
Aquell dia, quan van entrar els passatgers de sempre amb les seves cares de vinagre, no entenien per què aquell vagó vell feia olor de primavera en ple mes d'agost. Jo no els vaig dir res, només vaig tancar les portes amb un xiulet de satisfacció.