Autor/a
Sofia Valldaura
Categoria
Relat lliure
El Pols Del Subsòl
A l’Helena li agrada sortir de casa amb temps. Caminar pel carrer Indústria fins a la parada Dos de Maig i deixar que la llum que comença a enfilar-se per les parets mig adormides li il·lumini la cara.
No arriba mai a sentir el soroll de la targeta validant-se a les portes del metro. Abans d’entrar-hi, la seva música preferida ja inunda els seus sentits, separant-la del que l’envolta. Hipnotitzada per la son i el ritme, camina fins al final de l’andana per haver d’esquivar menys persones que, com ella, cada matí s’endinsen a les entranyes de Barcelona.
Avui, però, la ciutat no està de la seva part.
Avui, l’Helena s’ha despertat tard, i entre la mitja queixalada d’esmorzar i les sabates sense cordar, s’ha oblidat els auriculars a casa.
Ha sentit com es validava la targeta del metro, el vip-vip que fa en passar. Ha baixat les escales de dos en dos, el ritme de les seves sabates un compàs frenètic.
L’andana, plena de gent, li ha semblat més llarga del normal. L’ha travessat acompanyada del cànon de veus agudes i greus, de crits i badalls suaus.
Dos minuts trenta-quatre segons, ha llegit a la pantalla. També ha bufat, frustrada.
Ha deixat que passi el temps, i ha tornat a alçar la mirada. Dos minuts tretze segons. Perquè el temps sembla passar tan lent, quan es té pressa? Ha pensat.
Amb els dits inquiets, s’ha tret el telèfon de la butxaca. Sense bateria.
Resignada, s’ha assentat al banc de pedra i ha fixat la mirada a la paret del túnel del metro.
Així, quieta, el món ha començat a filtrar-se cap endins.
Sense ella voler-ho, la seva oïda entrenada ha fet que s'adoni que el metro també té coses a dir, una cançó pròpia.
Els passos, cada sabata un de diferent, la caixa i el bombo. Les rodes de les maletes contra les vores de les rajoles, els claps. La remor continua del sistema elèctric el sintetitzador. El brunzir dels fluorescents una nota mantinguda lleugerament desafinada.
I, de cop, un crescendo que arriba pel túnel; un baix de bombo que vibra sobre les vies del metro que s’està acostant. I la solista, una dona que riu mentre parla per telèfon. El murmuri llunyà de converses superposades una coral suau de fons.
I el fre metàl·lic dels vagons, que ho aclapara tot i fa explotar el clímax sonor que les portes que s’obren ho porten al silenci.
La gent surt del metro, dispersant-se cap a les escales. El fade-out que tanca la cançó.
L’Helena s’aixeca, i somriu.
A partir d’ara, continuarà sortint de casa amb temps per escoltar el metro amb calma, i els auriculars encara dormiran sobre la taula a la seva habitació.
No arriba mai a sentir el soroll de la targeta validant-se a les portes del metro. Abans d’entrar-hi, la seva música preferida ja inunda els seus sentits, separant-la del que l’envolta. Hipnotitzada per la son i el ritme, camina fins al final de l’andana per haver d’esquivar menys persones que, com ella, cada matí s’endinsen a les entranyes de Barcelona.
Avui, però, la ciutat no està de la seva part.
Avui, l’Helena s’ha despertat tard, i entre la mitja queixalada d’esmorzar i les sabates sense cordar, s’ha oblidat els auriculars a casa.
Ha sentit com es validava la targeta del metro, el vip-vip que fa en passar. Ha baixat les escales de dos en dos, el ritme de les seves sabates un compàs frenètic.
L’andana, plena de gent, li ha semblat més llarga del normal. L’ha travessat acompanyada del cànon de veus agudes i greus, de crits i badalls suaus.
Dos minuts trenta-quatre segons, ha llegit a la pantalla. També ha bufat, frustrada.
Ha deixat que passi el temps, i ha tornat a alçar la mirada. Dos minuts tretze segons. Perquè el temps sembla passar tan lent, quan es té pressa? Ha pensat.
Amb els dits inquiets, s’ha tret el telèfon de la butxaca. Sense bateria.
Resignada, s’ha assentat al banc de pedra i ha fixat la mirada a la paret del túnel del metro.
Així, quieta, el món ha començat a filtrar-se cap endins.
Sense ella voler-ho, la seva oïda entrenada ha fet que s'adoni que el metro també té coses a dir, una cançó pròpia.
Els passos, cada sabata un de diferent, la caixa i el bombo. Les rodes de les maletes contra les vores de les rajoles, els claps. La remor continua del sistema elèctric el sintetitzador. El brunzir dels fluorescents una nota mantinguda lleugerament desafinada.
I, de cop, un crescendo que arriba pel túnel; un baix de bombo que vibra sobre les vies del metro que s’està acostant. I la solista, una dona que riu mentre parla per telèfon. El murmuri llunyà de converses superposades una coral suau de fons.
I el fre metàl·lic dels vagons, que ho aclapara tot i fa explotar el clímax sonor que les portes que s’obren ho porten al silenci.
La gent surt del metro, dispersant-se cap a les escales. El fade-out que tanca la cançó.
L’Helena s’aixeca, i somriu.
A partir d’ara, continuarà sortint de casa amb temps per escoltar el metro amb calma, i els auriculars encara dormiran sobre la taula a la seva habitació.