Autor/a
Paitida
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
El retrat
A la Lola li encanta dibuixar. Sempre ha tingut el do de capturar les arrugues de l’ànima, sobretot en retrats, però no va ser fins que va patir una gran pèrdua que va agafar els carbonets amb freqüència. Des d’aleshores, no ha pogut parar.
Ja no dibuixa per teràpia, sinó per pur plaer, per la satisfacció silenciosa de veure com els traços es converteixen en rostres que semblen vius.
Avui, cansada de retratar tots els membres de la família, baixa al metro a la recerca d’inspiració. L’estació està en silenci i l’aire fa olor de ferro i humitat.
La Lola està còmoda aquí; de fet cada dia hi treballa. Està acostumada als sorolls, a les olors i a tot el que envolta aquest espai.
Mentre espera el següent tren, fixa la mirada en una noia que seu en un banc al seu costat. No sap exactament què l’atrau: potser la manera com els cabells cauen suaument sobre l’esquena, o la subtilesa d’un rostre que es mostra distant mentre s’abstreu dins el seu propi món.
Una necessitat irresistible de dibuixar-la s’apodera d’ella. La decisió arriba com un impuls, però s’acosta amb timidesa i, amb un lleu somriure, li pregunta si la pot retratar.
Espera feta un manyoc de nervis, perquè mai ha fet una cosa així, mentre la noia la mira estranyada, sense entendre del tot què li proposa. La Lola treu els seus esbossos i li mostra els seus retrats, alguns ràpids, alguns tan detallats que semblen gairebé vius.
Silenci.
Mirades que es creuen.
Finalment, la noia somriu i fa un petit assentiment. La Lola s’asseu davant seu, treu el carbonet i comença a dibuixar.
Cada línia és un petit descobriment: els ulls, els llavis, les mans recolzades amb suavitat sobre les cames. La noia es manté quieta, però els ulls brillen amb una curiositat serena que fa que la Lola s’esforci encara més, si és possible, en el que està fent.
En silenci, totes dues es miren i somriuen amb complicitat mentre la Lola treballa.
Els minuts passen i el tren arriba, però la Lola ignora el soroll que s’acosta; està concentrada en els traços que dibuixen l’essència d’aquella estranya connexió que s’ha creat entre elles.
Mai no havia dibuixat tan de pressa, amb tanta urgència, però amb delicadesa alhora. Cada detall sembla tenir un ritme propi, com si el temps s’hagués aturat a l’estació.
Passa una estona, i la Lola té llest el retrat de la noia desconeguda que s’ha atrevit a dibuixar. Sap que no pot retenir la noia més del necessari. Amb una mica de vergonya, li mostra el resultat.
La noia s’inclina per mirar-lo, sorpresa i emocionada, els ulls brillants per l’emoció.
—És fantàstic — diu amb veu tremolosa.
La Lola li entrega el dibuix. La noia l’abraça sense pensar-s’ho, i en aquell gest es fonen la gratitud, l’admiració i una complicitat silenciosa que totes dues senten i entenen sense paraules.
Es miren còmplices, i després, satisfetes, continuen cadascuna el seu camí.
Ja no dibuixa per teràpia, sinó per pur plaer, per la satisfacció silenciosa de veure com els traços es converteixen en rostres que semblen vius.
Avui, cansada de retratar tots els membres de la família, baixa al metro a la recerca d’inspiració. L’estació està en silenci i l’aire fa olor de ferro i humitat.
La Lola està còmoda aquí; de fet cada dia hi treballa. Està acostumada als sorolls, a les olors i a tot el que envolta aquest espai.
Mentre espera el següent tren, fixa la mirada en una noia que seu en un banc al seu costat. No sap exactament què l’atrau: potser la manera com els cabells cauen suaument sobre l’esquena, o la subtilesa d’un rostre que es mostra distant mentre s’abstreu dins el seu propi món.
Una necessitat irresistible de dibuixar-la s’apodera d’ella. La decisió arriba com un impuls, però s’acosta amb timidesa i, amb un lleu somriure, li pregunta si la pot retratar.
Espera feta un manyoc de nervis, perquè mai ha fet una cosa així, mentre la noia la mira estranyada, sense entendre del tot què li proposa. La Lola treu els seus esbossos i li mostra els seus retrats, alguns ràpids, alguns tan detallats que semblen gairebé vius.
Silenci.
Mirades que es creuen.
Finalment, la noia somriu i fa un petit assentiment. La Lola s’asseu davant seu, treu el carbonet i comença a dibuixar.
Cada línia és un petit descobriment: els ulls, els llavis, les mans recolzades amb suavitat sobre les cames. La noia es manté quieta, però els ulls brillen amb una curiositat serena que fa que la Lola s’esforci encara més, si és possible, en el que està fent.
En silenci, totes dues es miren i somriuen amb complicitat mentre la Lola treballa.
Els minuts passen i el tren arriba, però la Lola ignora el soroll que s’acosta; està concentrada en els traços que dibuixen l’essència d’aquella estranya connexió que s’ha creat entre elles.
Mai no havia dibuixat tan de pressa, amb tanta urgència, però amb delicadesa alhora. Cada detall sembla tenir un ritme propi, com si el temps s’hagués aturat a l’estació.
Passa una estona, i la Lola té llest el retrat de la noia desconeguda que s’ha atrevit a dibuixar. Sap que no pot retenir la noia més del necessari. Amb una mica de vergonya, li mostra el resultat.
La noia s’inclina per mirar-lo, sorpresa i emocionada, els ulls brillants per l’emoció.
—És fantàstic — diu amb veu tremolosa.
La Lola li entrega el dibuix. La noia l’abraça sense pensar-s’ho, i en aquell gest es fonen la gratitud, l’admiració i una complicitat silenciosa que totes dues senten i entenen sense paraules.
Es miren còmplices, i després, satisfetes, continuen cadascuna el seu camí.