Autor/a
Nia
Categoria
Relat lliure
El Senyor Bombeta
Escoltin, vostès es creuen que aquestes bombetes de filament s’encenen soles per art de màgia? Espero que no siguin ingenus. A finals dels anys trenta, mantenir la foscor a ratlla era un ofici de valents, i prou. Jo tenia el meu propi àngel de la guarda, un home que es deia Andreu i que tenia les mans sempre tacades d’oli i de dignitat. Li deien l’Enllumenador, i era l’únic que sabia que, sota el meu vernís, jo també tenia por de quedar-me a les fosques.
L’Andreu no pujava com un passatger qualsevol, d'aquells que no miren on trepitgen. Ell apareixia quan el dia ja s'acabava, amb un maletí ple de recanvis i una mirada que semblava haver vist masses túnels. Es movia pel meu interior amb una suavitat gairebé amorosa, tocant els meus bronzes com qui acaricia l'espatlla d'un vell camarada. Quan una de les meves llànties parpellejava, ell sospirava, em deia: “Tranquil, vell soci”, i amb un gir precís de canell em tornava la vista. Ens enteníem sense parlar massa.
Recordo especialment una nit de bombardeigs, d'aquelles que el món de dalt semblava que es volia desfer a trossos. L’Andreu es va asseure al terra, recolzat contra la meva porta, i mentre les sirenes udolaven a la superfície, ell va treure un drap i es va posar a polir els meus marcs de fusta. No ho feia per feina, què va! ho feia per no tornar-se boig, per mantenir el seny. En aquell moment, jo no era un transport de guerra, era la seva trinxera de caoba. Ens fèiem companyia en el silenci, esperant que el ferro i l'esperança aguantessin un dia més.
Abans de marxar, sempre em deixava una gota d'oli extra als eixos, un petit luxe que em feia lliscar per les corbes com si tornés a ser el jove que va estrenar l'Infant. L'Andreu va desaparèixer un matí de gener i no el vaig tornar a veure mai més, però cada vegada que noto el caliu de les meves llums, encara sento el tacte de les seves mans nues.
Així que, quan mirin la meva brillantor, no pensin només en l'electricitat. Pensin en els homes que, com l'Andreu, es van deixar la vista perquè Barcelona no perdés el rumb sota terra. Jo porto la seva llum tatuada al xassís, i els asseguro que no hi ha corrent a la catenària que pugui igualar el caliu d'aquell record.
L’Andreu no pujava com un passatger qualsevol, d'aquells que no miren on trepitgen. Ell apareixia quan el dia ja s'acabava, amb un maletí ple de recanvis i una mirada que semblava haver vist masses túnels. Es movia pel meu interior amb una suavitat gairebé amorosa, tocant els meus bronzes com qui acaricia l'espatlla d'un vell camarada. Quan una de les meves llànties parpellejava, ell sospirava, em deia: “Tranquil, vell soci”, i amb un gir precís de canell em tornava la vista. Ens enteníem sense parlar massa.
Recordo especialment una nit de bombardeigs, d'aquelles que el món de dalt semblava que es volia desfer a trossos. L’Andreu es va asseure al terra, recolzat contra la meva porta, i mentre les sirenes udolaven a la superfície, ell va treure un drap i es va posar a polir els meus marcs de fusta. No ho feia per feina, què va! ho feia per no tornar-se boig, per mantenir el seny. En aquell moment, jo no era un transport de guerra, era la seva trinxera de caoba. Ens fèiem companyia en el silenci, esperant que el ferro i l'esperança aguantessin un dia més.
Abans de marxar, sempre em deixava una gota d'oli extra als eixos, un petit luxe que em feia lliscar per les corbes com si tornés a ser el jove que va estrenar l'Infant. L'Andreu va desaparèixer un matí de gener i no el vaig tornar a veure mai més, però cada vegada que noto el caliu de les meves llums, encara sento el tacte de les seves mans nues.
Així que, quan mirin la meva brillantor, no pensin només en l'electricitat. Pensin en els homes que, com l'Andreu, es van deixar la vista perquè Barcelona no perdés el rumb sota terra. Jo porto la seva llum tatuada al xassís, i els asseguro que no hi ha corrent a la catenària que pugui igualar el caliu d'aquell record.