Autor/a
KYRVEN ALTOR
Categoria
Relat lliure
EL SILENCI DE LES VIES
El tren havia passat feia uns minuts. El túnel exhalava un alè saturat i metàl•lic. Els tècnics treballaven en un dels trams més antics del Metro de Barcelona, un corredor que gairebé ningú recordava. Avançaven amb les llanternes. Cada pas ressonava entre les parets cobertes de pols, grafits i restes oblidades d’altres vies. L’aigua degotava constant des del sostre, esquitxant el sòl fosc amb un eco sec que semblava comptar els minuts. En un gir de la corba, darrere d’una barrera rovellada, va aparèixer el primer os. Una tíbia clavada entre les bigues. Tot seguit, un crani mig amagat sota els cables, costelles disperses, vèrtebres deslligades... Esqueixos d’un passat que la ciutat havia oblidat. L’aire es va tornar dens, carregat de pudor de terra rància i alè viciat d’aigua, d’una quietud tan asfixiant que feia tremolar les llanternes.
Els tècnics s’aturaren, incapaços de parlar. Els trens de la línia passaven sobre els túnels propers, tot ignorant el que s’amagava uns metres més avall. A la superfície, tot continuava indiferent: el trànsit, els llums, el soroll de les estacions. Tot cec a la presència desapareguda que la foscor havia fet seva. Una gota d’aigua va caure sobre un fèmur recolzat contra la paret, esclatant com un crit lleu però contundent. Els ossos brillaven sota la llum vacil•lant. Projectaven fantasmagories contorsionades com un cor mut que s’obstinava a bategar. Alguna cosa havia quedat entre les ombres, esperant un ull que mai no arribaria. Qui l’havia abandonada? Quin dolor s’havia fet company d’aquella soledat?
Les galeries, estretes i humides, semblaven absorbir-los amb una lentitud inexorable. Cada pas sobre la sorra negra provocava polsos de silenci que es difuminaven en l’eco dels murs. L’olor de metall, humitat i pols formava una cortina densa. Els reflexos tèrbols, fugues d’un malson, es projectaven grotescos sobre les parets. La temperatura baixava. El fred s’encastava als ossos. Cada respiració s’estirava, eterna, tot teixint fils de mutisme que travessaven el passadís fosc com xarxes invisibles.
El més inquietant no era la mort, sinó la calma absoluta que regnava, com si el món hagués oblidat aquest lloc. Cada comboi ressonava aliè al que s’amagava sota les vies. Ningú no l’havia reclamat. L’únic que quedava era aquest túnel, la pau opressiva, i els ossos que brillaven sota la llum trèmula, quiets i implacables; guardians d’un secret que s’havia infiltrat en la mateixa pedra. En aquell corredor subterrani, el temps s’havia dissolt en l’aire estancat.
La mort havia fet llar, mentre les safates de blancor s’alçaven com torres fantasmals d’un misteri que la ciutat havia condemnat a l’oblit.
Els tècnics s’aturaren, incapaços de parlar. Els trens de la línia passaven sobre els túnels propers, tot ignorant el que s’amagava uns metres més avall. A la superfície, tot continuava indiferent: el trànsit, els llums, el soroll de les estacions. Tot cec a la presència desapareguda que la foscor havia fet seva. Una gota d’aigua va caure sobre un fèmur recolzat contra la paret, esclatant com un crit lleu però contundent. Els ossos brillaven sota la llum vacil•lant. Projectaven fantasmagories contorsionades com un cor mut que s’obstinava a bategar. Alguna cosa havia quedat entre les ombres, esperant un ull que mai no arribaria. Qui l’havia abandonada? Quin dolor s’havia fet company d’aquella soledat?
Les galeries, estretes i humides, semblaven absorbir-los amb una lentitud inexorable. Cada pas sobre la sorra negra provocava polsos de silenci que es difuminaven en l’eco dels murs. L’olor de metall, humitat i pols formava una cortina densa. Els reflexos tèrbols, fugues d’un malson, es projectaven grotescos sobre les parets. La temperatura baixava. El fred s’encastava als ossos. Cada respiració s’estirava, eterna, tot teixint fils de mutisme que travessaven el passadís fosc com xarxes invisibles.
El més inquietant no era la mort, sinó la calma absoluta que regnava, com si el món hagués oblidat aquest lloc. Cada comboi ressonava aliè al que s’amagava sota les vies. Ningú no l’havia reclamat. L’únic que quedava era aquest túnel, la pau opressiva, i els ossos que brillaven sota la llum trèmula, quiets i implacables; guardians d’un secret que s’havia infiltrat en la mateixa pedra. En aquell corredor subterrani, el temps s’havia dissolt en l’aire estancat.
La mort havia fet llar, mentre les safates de blancor s’alçaven com torres fantasmals d’un misteri que la ciutat havia condemnat a l’oblit.