Autor/a
amoeba
Categoria
Relat lliure
El túnel de Passeig de Gràcia
El món s’ha tornat avorrit, senyors. Doneu-vos un volt pels vostres passadissos, que empleneu amb jocs de paraules i paisatges de plàstic per passar l’estona, fent evident l’immanent tedi que es desprèn de les vostres parets. Atureu la mirada, i vos adonareu de com l’edredonosa existència s’enfonsa verticalment sobre les galtes, i les mandíbules són absorbides per una força gravitatòria que, contra natura, creix cada dia més. No em voleu creure, però jo només volia que la història tornés a tenir lloc. Volia que el moviment deixés de ser una vaga simulació pixelada i esdevingués experiència real. Desitjava que el temps que ens crema i esgarrapa l’esquena deixés de ser fil horitzontal i fos, en canvi, oceà d’imatge permanent. Un nou món, una altra possibilitat era allò que, encara que fos per uns instants, tots els condemnats diàriament a aquell passadís necessitàvem. Però no em voleu creure.
Sí. Tot té el seu inici. Aquest el podeu trobar quan, un matí de fa uns mesos, endinsant-me un dia més en aquest maleït túnel entre la línia tres i quatre de Passeig de Gràcia vaig trobar l’espurna que ho desencadenà tot. Aquesta gavina universal que ens devora el fetge, en el meu cas, es va aturar quan em vaig fixar en un xiclet que hi havia aferrat a la paret. No sé si va ser una condició específica de la pressió atmosfèrica d’aquell dia, però el cap no se’m perdia per terra, i vaig poder veure aquell xiclet, que no era un xiclet qualsevol; algú havia aferrat a sobre un tros de tiquet que per les lletres semblava de l’Stradivarius. I, de sobte, em vaig adonar que algú havia estat capaç de sortir d’aquell crematori. Algú havia fet alguna cosa. Podeu entendre el que significava això? Encara hi havia temps d’una altra possibilitat, d’una nova esperança de, en un altre món, poder ser.
A partir d’aquí, he de ser sincera, vaig entrar en una obsessió malaltissa i, tot i que en un inici va ser només una activitat contemplativa, no va trigar a convertir-se en una empresa que va governar-me completament. Eren les gomes de cabells, els cartons del McDonald’s o les bosses del Vivari les obertures a ínfims però infinits vessants. Després, en voler participar d’aquell univers, em veia aferrant a les parets mocadors o plàstics esmicolats que trobava en el fons de la meva motxilla.
I era d’esperar que tal procediment acabés com hem acabat avui. Desitjava que tothom pogués sentir el nou univers infinit que jo estava experimentant. Però és evident que ningú no es fixaria en aquestes nimietats que m’emplenaven el cap. Primer ho vaig intentar tallant amb un ganivet alguns cartells, però no va donar resultat. Necessitava una acció gran.
És així que aquest matí m’he decidit i he agafat una maça que tenia per casa. Com sabeu, en arribar al túnel, he cridat sobtadament i he començat a destruir tots els cartells i el terra. Mentre les rajoles es desencaixaven i es partien, podia veure el que esperava. I és que la gravetat, durant uns minuts, no ha existit. Per uns instants, les parpelles s’alçaven al cel i els músculs facials, com en altres temps, es contreien; cada cella s’individualitzava. Avui he vist un naixement. He sentit i he vist por, riure, nerviosisme, moviment, gent retrocedint i canviant, senyors. Avui he vist vida, i amb això en tinc prou.
Sí. Tot té el seu inici. Aquest el podeu trobar quan, un matí de fa uns mesos, endinsant-me un dia més en aquest maleït túnel entre la línia tres i quatre de Passeig de Gràcia vaig trobar l’espurna que ho desencadenà tot. Aquesta gavina universal que ens devora el fetge, en el meu cas, es va aturar quan em vaig fixar en un xiclet que hi havia aferrat a la paret. No sé si va ser una condició específica de la pressió atmosfèrica d’aquell dia, però el cap no se’m perdia per terra, i vaig poder veure aquell xiclet, que no era un xiclet qualsevol; algú havia aferrat a sobre un tros de tiquet que per les lletres semblava de l’Stradivarius. I, de sobte, em vaig adonar que algú havia estat capaç de sortir d’aquell crematori. Algú havia fet alguna cosa. Podeu entendre el que significava això? Encara hi havia temps d’una altra possibilitat, d’una nova esperança de, en un altre món, poder ser.
A partir d’aquí, he de ser sincera, vaig entrar en una obsessió malaltissa i, tot i que en un inici va ser només una activitat contemplativa, no va trigar a convertir-se en una empresa que va governar-me completament. Eren les gomes de cabells, els cartons del McDonald’s o les bosses del Vivari les obertures a ínfims però infinits vessants. Després, en voler participar d’aquell univers, em veia aferrant a les parets mocadors o plàstics esmicolats que trobava en el fons de la meva motxilla.
I era d’esperar que tal procediment acabés com hem acabat avui. Desitjava que tothom pogués sentir el nou univers infinit que jo estava experimentant. Però és evident que ningú no es fixaria en aquestes nimietats que m’emplenaven el cap. Primer ho vaig intentar tallant amb un ganivet alguns cartells, però no va donar resultat. Necessitava una acció gran.
És així que aquest matí m’he decidit i he agafat una maça que tenia per casa. Com sabeu, en arribar al túnel, he cridat sobtadament i he començat a destruir tots els cartells i el terra. Mentre les rajoles es desencaixaven i es partien, podia veure el que esperava. I és que la gravetat, durant uns minuts, no ha existit. Per uns instants, les parpelles s’alçaven al cel i els músculs facials, com en altres temps, es contreien; cada cella s’individualitzava. Avui he vist un naixement. He sentit i he vist por, riure, nerviosisme, moviment, gent retrocedint i canviant, senyors. Avui he vist vida, i amb això en tinc prou.