Autor/a
Anais
Categoria
Relat lliure
El viatge de les flors grogues
Quan la porta del metro es va tancar darrere meu, vaig sentir aquella vibració familiar que sempre m’ha fet pensar que la ciutat té pols propi. Era dilluns, massa aviat per tenir il·lusions i massa tard per canviar de trajecte. Però aquell dia, alguna cosa era diferent.
A la tercera parada va pujar una dona gran amb un ram de flors grogues. No tenia cap bossa, ni cartera, ni mòbil. Només les flors. Es va asseure davant meu i, quan el metro va arrencar, em va mirar com si m’hagués estat esperant.
—Saps què tenen de màgic els trajectes? —em va dir, sense previ avís—. Que sempre porten algú a algun lloc que encara no sap que necessita.
Vaig somriure per cortesia, però ella va continuar.
—Aquestes flors són per algú que no conec. Les deixo cada any a la mateixa estació. No sé qui les agafa, però sempre desapareixen.
A la següent parada, un grup d’estudiants va entrar fent soroll, trencant la quietud. La dona no es va immutar. Només va estrènyer el ram.
—Per què ho fas? —li vaig preguntar, sense saber per què m’atrevia.
—Perquè algú, fa molts anys, em va deixar una flor a mi. I em va salvar un dia que semblava impossible de salvar.
Quan el metro va frenar a Paral·lel, es va aixecar amb una agilitat sorprenent.
—Aquesta és la meva —va dir—. Si algun dia tens un mal dia, busca una flor groga. Potser serà per tu.
Va baixar i va desaparèixer entre la gent. Jo vaig continuar fins a la meva parada, pensant en la seva història, en la ciutat i en totes les vides que es creuen sense tocar-se del tot.
L’endemà, per pura curiositat, vaig baixar a Paral·lel. Vaig recórrer l’andana amb la sensació absurda que buscava alguna cosa que no sabia identificar. I llavors la vaig veure: una flor groga, sola, recolzada al costat d’un banc metàl·lic.
La vaig agafar. No hi havia cap nota, cap explicació. Només una flor.
I, per primer cop en molt de temps, vaig sentir que el trajecte m’havia portat exactament on necessitava.
A la tercera parada va pujar una dona gran amb un ram de flors grogues. No tenia cap bossa, ni cartera, ni mòbil. Només les flors. Es va asseure davant meu i, quan el metro va arrencar, em va mirar com si m’hagués estat esperant.
—Saps què tenen de màgic els trajectes? —em va dir, sense previ avís—. Que sempre porten algú a algun lloc que encara no sap que necessita.
Vaig somriure per cortesia, però ella va continuar.
—Aquestes flors són per algú que no conec. Les deixo cada any a la mateixa estació. No sé qui les agafa, però sempre desapareixen.
A la següent parada, un grup d’estudiants va entrar fent soroll, trencant la quietud. La dona no es va immutar. Només va estrènyer el ram.
—Per què ho fas? —li vaig preguntar, sense saber per què m’atrevia.
—Perquè algú, fa molts anys, em va deixar una flor a mi. I em va salvar un dia que semblava impossible de salvar.
Quan el metro va frenar a Paral·lel, es va aixecar amb una agilitat sorprenent.
—Aquesta és la meva —va dir—. Si algun dia tens un mal dia, busca una flor groga. Potser serà per tu.
Va baixar i va desaparèixer entre la gent. Jo vaig continuar fins a la meva parada, pensant en la seva història, en la ciutat i en totes les vides que es creuen sense tocar-se del tot.
L’endemà, per pura curiositat, vaig baixar a Paral·lel. Vaig recórrer l’andana amb la sensació absurda que buscava alguna cosa que no sabia identificar. I llavors la vaig veure: una flor groga, sola, recolzada al costat d’un banc metàl·lic.
La vaig agafar. No hi havia cap nota, cap explicació. Només una flor.
I, per primer cop en molt de temps, vaig sentir que el trajecte m’havia portat exactament on necessitava.