Ens inspira a còrrer

Súper, com corre la Lia, fa dos dies estava de baixa per un esquinç de muntanya, però quan arriba als túnels del metro, el seu cos s'activa i treu energia per arribar a la L3. Des dels ferrocarrils de la Generalitat, a plaça Espanya, hi ha una bona ruta per accelerar. De vegades penso que aquest córrer diari pels túnels, té un benefici per a la salut, tot no pot ser dolent, hi ha persones enfonsades i la obligació diària d'agafar el transport els fa aixecar-se i centrar-se en un motiu, altres persones que estan de pas, busquen la línia més propera allà on van de turisme, això fa que exercitin la ment, que s'hagin de concentrar, activa la ment i afegint el moviment per tal d'arribar amb cos al destí, mous també el bodi. Alguns transbordaments, semblen infinits, serveixen per a entrenar per a la marató de El Corte Anglès, si val, potser m'he passat, però a mi em serveixen per a caminar i fer els passos diaris. Quan entres al metro, habitualment, si vols pots seure, depèn de l'horari i de si estàs embarassada o tens més de seixanta cinc anys i ho sembla, hi ha molta gent que es queda dempeus, és còmode agafar-se i no seure si el teu dia és pràcticament assegut/da. Quan el metro va molt ple, ostres tu, desenvolupes una habilitat brutal per a situar-te, en aquest moment es percep molt qui té un pensament més abstracte. Busques i busques un forat on encaixar, a mi personalment no em resulta complicat, sóc petita, però és al·lucinant com encaixem i ens toquem uns/es als/les altres/as sense més remei. El contacte, això sí que acostuma a molestar, ens hem oblidat d'allò més bàsic i de nou, TMB ens ho fa recordar, existim, som molts i estem al mateix vagó durant un moment en el temps en el qual coincidim, estem presents, pendents de nou caure, de no arrossegar-nos amb segons qui, de no trepitjar a ningú, de no tocar la mà de qui tenim agafat a la barra que pensàvem era de la nostra propietat, surten mans per tot arreu i caps i ulls, dins el vagó tots som iguals.
Tornant a la Lia, ella avui ja ha caminat el que necessita, segur que li va bé per la seva prompta recuperació. Hi ha persones que són felices en moviment i aquest o aquests trajectes del seu dia, per no arribar tard a la feina, a la visita mèdica, a la cita, els dona adrenalina per la vena, podent així afrontar el que la vida els posi davant. Passem tantes hores asseguts davant la tele, el sofà, el PC de la feina, que aquest moment és una injecció vital.
Totes aquestes idees, a priori, poden semblar estranyes, però és que els trajectes diaris donen temps també per a pensar, imaginar. Imaginar qui és cadascú que va al vagó, on anirà després, quin és el seu estat d'ànim, és una estona de desconnexió de la pròpia realitat, i un cop més per a algunes persones un moment d'evasió de la seva pròpia realitat.
Tot són avantatges quan puges al metro, aquesta és la part amable, la que potser t’ajuda a afrontar les possibles avaries, incidències, però al metro, com a la vida, res és perfecte i tot depèn de moltes altres persones i també d'aquells/es que fan ús, un bon ús. Potser li estic agafant el gust a agafar el transport públic, perquè la meva ment no para d'imaginar i no s'adorm.