Autor/a
Lorena
Categoria
Relat lliure
Entre arc de triomf i marina
El metro s’ha aturat entre Arc de Triomf i Marina. Un soroll em fa girar-me per mirar per la
finestra i veig un destell de llum daurada. Parpellejo… i desapareix.
Deu haver sigut la meva imaginació, però semblava una fada.
Torno a concentrar-me en el llibre que tinc a la falda, totalment immersa en aquell bosc
encantat que continuo imaginant.
—Pròxima parada: Marina —sona aquella veu tan coneguda que em fa tornar a la realitat.
Mentre guardo el llibre, torno a mirar de reüll la finestra per comprovar si la meva imaginació
m’ha tornat a jugar una mala passada.
Em quedo uns segons meravellada quan veig una porta de fusta antiga, plena d’arrels, com
si el bosc hagués crescut dins del túnel del metro.
—Disculpa, baixes? —em pregunta un noi assenyalant la sortida.
M’aparto i surto darrere d’ell.
Quan arribo a l’andana em quedo quieta fins que el tren marxa, esperant poder veure la
porta amb més detall. Però, per la meva desil·lusió, la porta ja no és enlloc.
Suspiro, em poso la motxilla i començo a caminar cap a la feina sense ganes.
Però sento un impuls estrany dins del cos. M’aturo a mig camí de les escales i torno
enrere cap al metro.
M’assec en un dels seients i noto una punxada a la cuixa. Ho agafo amb la mà i trobo una
clau daurada, mig oxidada, amb gravats florals.
El tren torna a aturar-se. Miro emocionada per la finestra.
I allà és la porta oberta de bat a bat.
A través d’ella es veu un paisatge ple de vida: flors que brillen, petites fades volant entre les
fulles, una llum càlida que sembla respirar.
Em quedo bocabadada.
La clau se m’escapa dels dits.
En aquell mateix instant, la porta es tanca de cop.
El metro fa un sotrac tan fort que tots ens agafem a les barres per no caure.
Sense escoltar ningú, busco desesperadament la clau.
—Hi ha coses que és millor que quedin tancades —em diu la senyora del meu costat.
Des de quan tinc algú assegut aquí? És com si hagués aparegut de cop.
L’observo bé i veig que els seus cabells amaguen unes orelles una mica més punxegudes
del que seria normal.
—Vostè ha vist el mateix que jo? —li pregunto, encara confosa.
El rellum del seu collaret em cega un moment.
Quan torno a enfocar la mirada, el cor se m’accelera.
La clau la té penjada al coll.
—Aquesta és només una de les deu portes i no totes porten a llocs segurs —em xiuxiueja
a l’orella.
S’aixeca i, abans que la pugui aturar, ja ha desaparegut.
Sé que no és bona idea, però em neix una necessitat imperiosa de veure la resta de portes.
Així que passo la resta del dia recorrent totes les línies del metro, mirant atentament cada racó.
Quan ja estic a punt de rendir-me…
Entre dues estacions de la línia blava veig una altra porta i un calfred em recorre tot el cos.
La porta és de marbre negre, i un fum fosc s’escapa per les comissures, com si alguna cosa
respirés a l’altra banda.
El cervell em diu que corri, que no és bona idea quedar-me aquí.
Però no em puc moure.
De sobte, una criatura alada amb ullals apareix a la finestra del tren.
Els seus ulls brillen a la foscor del túnel.
El tren accelera de cop i la criatura desapareix en la foscor del túnel.
Potser hi ha coses que és millor que quedin tancades.
O potser.. algunes portes només existeixen per a qui les vol veure.
Somric lleument i torno a obrir el llibre sobre la meva falda.
El tren continua avançant sota la ciutat, entre túnels grisos i estacions iguals.
Però ara sé que, si miro prou atentament per la finestra del metro, potser tornaré a veure una porta o una fada entre arc de triomf i marina.
finestra i veig un destell de llum daurada. Parpellejo… i desapareix.
Deu haver sigut la meva imaginació, però semblava una fada.
Torno a concentrar-me en el llibre que tinc a la falda, totalment immersa en aquell bosc
encantat que continuo imaginant.
—Pròxima parada: Marina —sona aquella veu tan coneguda que em fa tornar a la realitat.
Mentre guardo el llibre, torno a mirar de reüll la finestra per comprovar si la meva imaginació
m’ha tornat a jugar una mala passada.
Em quedo uns segons meravellada quan veig una porta de fusta antiga, plena d’arrels, com
si el bosc hagués crescut dins del túnel del metro.
—Disculpa, baixes? —em pregunta un noi assenyalant la sortida.
M’aparto i surto darrere d’ell.
Quan arribo a l’andana em quedo quieta fins que el tren marxa, esperant poder veure la
porta amb més detall. Però, per la meva desil·lusió, la porta ja no és enlloc.
Suspiro, em poso la motxilla i començo a caminar cap a la feina sense ganes.
Però sento un impuls estrany dins del cos. M’aturo a mig camí de les escales i torno
enrere cap al metro.
M’assec en un dels seients i noto una punxada a la cuixa. Ho agafo amb la mà i trobo una
clau daurada, mig oxidada, amb gravats florals.
El tren torna a aturar-se. Miro emocionada per la finestra.
I allà és la porta oberta de bat a bat.
A través d’ella es veu un paisatge ple de vida: flors que brillen, petites fades volant entre les
fulles, una llum càlida que sembla respirar.
Em quedo bocabadada.
La clau se m’escapa dels dits.
En aquell mateix instant, la porta es tanca de cop.
El metro fa un sotrac tan fort que tots ens agafem a les barres per no caure.
Sense escoltar ningú, busco desesperadament la clau.
—Hi ha coses que és millor que quedin tancades —em diu la senyora del meu costat.
Des de quan tinc algú assegut aquí? És com si hagués aparegut de cop.
L’observo bé i veig que els seus cabells amaguen unes orelles una mica més punxegudes
del que seria normal.
—Vostè ha vist el mateix que jo? —li pregunto, encara confosa.
El rellum del seu collaret em cega un moment.
Quan torno a enfocar la mirada, el cor se m’accelera.
La clau la té penjada al coll.
—Aquesta és només una de les deu portes i no totes porten a llocs segurs —em xiuxiueja
a l’orella.
S’aixeca i, abans que la pugui aturar, ja ha desaparegut.
Sé que no és bona idea, però em neix una necessitat imperiosa de veure la resta de portes.
Així que passo la resta del dia recorrent totes les línies del metro, mirant atentament cada racó.
Quan ja estic a punt de rendir-me…
Entre dues estacions de la línia blava veig una altra porta i un calfred em recorre tot el cos.
La porta és de marbre negre, i un fum fosc s’escapa per les comissures, com si alguna cosa
respirés a l’altra banda.
El cervell em diu que corri, que no és bona idea quedar-me aquí.
Però no em puc moure.
De sobte, una criatura alada amb ullals apareix a la finestra del tren.
Els seus ulls brillen a la foscor del túnel.
El tren accelera de cop i la criatura desapareix en la foscor del túnel.
Potser hi ha coses que és millor que quedin tancades.
O potser.. algunes portes només existeixen per a qui les vol veure.
Somric lleument i torno a obrir el llibre sobre la meva falda.
El tren continua avançant sota la ciutat, entre túnels grisos i estacions iguals.
Però ara sé que, si miro prou atentament per la finestra del metro, potser tornaré a veure una porta o una fada entre arc de triomf i marina.