Autor/a
NiaH
Categoria
Relat lliure
Entre el soroll del metro
Cada matí, el metro de Passeig de Gràcia era un univers paral·lel, ple de passos precipitats i portes que es tancaven amb un xoc metàl·lic, però per a la Júlia hi havia un moment que feia que tot el caos desaparegués: la trobada amb la Clara.
La veia sempre a la mateix andana, amb el cabell recollit i un mocador blau que destacava entre la multitud. Sembla que no s’adonava de res, amb els auriculars posats i el cap inclinat sobre el llibre o el mòbil, però la seva mirada, quan es creuava amb la de la Júlia, era com un secret compartit. Una connexió silenciosa que feia que els minuts s’aturessin, encara que després cadascuna s’assegués a un extrem del vagó.
La Júlia feia fotos cada matí, discretament. Capturava el somriure que apareixia quan la Clara llegia alguna frase del llibre, l’instant en què tancava els ulls com si absorvís la ciutat que passava ràpidament fora del vagó. Cada instant era un fragment de poesia, una declaració muda que només existia en aquell tram de temps compartit.
Després, fora del metro, la Júlia es perdia cercant-la en xarxes socials. Instagram, Facebook, qualsevol lloc que pogués ser un rastre de la Clara. Però res. Era com si la Clara només existís en aquells minuts entre les portes del metro, un miratge que desapareixia abans que pogués tocar-lo.
Un dia, la Júlia va decidir no esperar més. Quan la Clara va pujar al vagó, els seus ulls es van trobar i la Júlia va sentir com el cor se li accelerava. Es va apropar, amb la veu tremolosa, i li va dir:
—Perdona… he estat buscant-te…
La Clara la va mirar amb sorpresa i una rialla suau, com si hagués endevinat cada pensament que la Júlia havia guardat en silenci.
—No tinc xarxes —va confessar—. Les fotos… són per a una exposició. Però si vols, pots venir a veure-les.
El cor de la Júlia va fer un salt. Entre el soroll del tren i la llum de la ciutat que lluïa a través dels vidres, tot semblava més clar: no calien filtres, ni cerques ni hashtags. Només hi havia elles dues, la bellesa de les imatges i la possibilitat que aquell ritual es convertís en alguna cosa més que un moment robat a l’andana.
I aquell matí, per primera vegada, la Júlia va somriure amb la seguretat que aquella connexió, invisible i intensa, acabava de trobar una forma de existir també fora del metro.
La veia sempre a la mateix andana, amb el cabell recollit i un mocador blau que destacava entre la multitud. Sembla que no s’adonava de res, amb els auriculars posats i el cap inclinat sobre el llibre o el mòbil, però la seva mirada, quan es creuava amb la de la Júlia, era com un secret compartit. Una connexió silenciosa que feia que els minuts s’aturessin, encara que després cadascuna s’assegués a un extrem del vagó.
La Júlia feia fotos cada matí, discretament. Capturava el somriure que apareixia quan la Clara llegia alguna frase del llibre, l’instant en què tancava els ulls com si absorvís la ciutat que passava ràpidament fora del vagó. Cada instant era un fragment de poesia, una declaració muda que només existia en aquell tram de temps compartit.
Després, fora del metro, la Júlia es perdia cercant-la en xarxes socials. Instagram, Facebook, qualsevol lloc que pogués ser un rastre de la Clara. Però res. Era com si la Clara només existís en aquells minuts entre les portes del metro, un miratge que desapareixia abans que pogués tocar-lo.
Un dia, la Júlia va decidir no esperar més. Quan la Clara va pujar al vagó, els seus ulls es van trobar i la Júlia va sentir com el cor se li accelerava. Es va apropar, amb la veu tremolosa, i li va dir:
—Perdona… he estat buscant-te…
La Clara la va mirar amb sorpresa i una rialla suau, com si hagués endevinat cada pensament que la Júlia havia guardat en silenci.
—No tinc xarxes —va confessar—. Les fotos… són per a una exposició. Però si vols, pots venir a veure-les.
El cor de la Júlia va fer un salt. Entre el soroll del tren i la llum de la ciutat que lluïa a través dels vidres, tot semblava més clar: no calien filtres, ni cerques ni hashtags. Només hi havia elles dues, la bellesa de les imatges i la possibilitat que aquell ritual es convertís en alguna cosa més que un moment robat a l’andana.
I aquell matí, per primera vegada, la Júlia va somriure amb la seguretat que aquella connexió, invisible i intensa, acabava de trobar una forma de existir també fora del metro.