Autor/a
Redactor
Categoria
Relat lliure
Entre parades
El bus 24 pujava lentament pel carrer de Sardenya en una tarda clara de tardor. A aquella hora no anava gaire ple: algun turista amb mapa, una dona gran amb el carret de la compra i tres estudiants que parlaven massa fort al fons.
En Martí va agafar l’autobús a la parada de plaça Catalunya amb un pas feixuc, com si cada moviment pesés més del que tocava. Va validar el bitllet i es va asseure prop de la finestra. Feia molts anys que no viatjava en aquell trajecte.
Mirava la ciutat desfilar darrere el vidre: botigues, semàfors, gent amb pressa. Barcelona seguia exactament igual i, alhora, completament diferent. Aquell recorregut el coneixia de memòria.
Quan el bus va reprendre la marxa després d’un semàfor llarg, li va semblar sentir una rialla coneguda. Va girar el cap instintivament, però només hi havia els estudiants del fons discutint sobre alguna cosa sense importància. Va somriure lleument. La memòria fa sovint aquestes jugades.
Feia quaranta anys, gairebé cada tarda, ell i la Clara pujaven a aquell mateix bus. S’asseien junts al costat esquerre, dues files darrere del conductor. Des d’allà miraven la ciutat pujar lentament cap al Carmel mentre parlaven de llibres, de música o de plans que semblaven infinits.
El bus va frenar amb un sacseig suau.
Una nova passatgera va pujar. Durant un instant, en Martí va sentir que el temps s’havia desplaçat un pam. La dona portava un abric clar i els cabells recollits. No li va veure bé la cara. Es va asseure dues files davant seu.
El vehicle continuava pujant pels carrers estrets de Gràcia. El sol de tarda entrava per les finestres amb una llum obliqua i tranquil·la. Algunes converses s’havien apagat, i només quedava el murmuri constant del motor.
En Martí es va adonar que ja no quedava gaire gent a bord. Va mirar cap endavant una altra vegada. La dona s’havia girat lleugerament cap a la finestra, i per un moment va poder veure el seu perfil. Aquell gest suau del cap li va fer bategar el cor amb força.
Era impossible, es va dir.
El bus es va aturar en una altra parada. Els estudiants van baixar entre rialles, i la dona gran també es va aixecar amb el seu carret. Les portes es van tancar amb un xiulet breu. De sobte, el vehicle semblava molt més silenciós.
Quan el bus va reprendre la marxa, la dona es va aixecar i va caminar lentament pel passadís. Es va aturar al seu costat.
—Encara mires la ciutat com si fos nova —va dir amb una veu suau.
En Martí va alçar la vista.
La Clara somreia exactament com la recordava.
Durant uns segons no va saber què dir. Va agafar la seva mà sense pensar-s’ho. El bus continuava pujant. A fora, Barcelona s’anava estenent sota la llum daurada del capvespre. Les teulades brillaven com si acabessin de ser rentades per la tarda.
Quan el vehicle va arribar a l’última parada, les portes es van obrir lentament.
Però ningú no va baixar.
El bus, buit i silenciós, va romandre uns instants immòbil al capdamunt del turó. Després, amb una calma estranya, va tornar a posar-se en marxa. I mentre la ciutat s’anava fent petita darrere les finestres, dos passatgers asseguts al costat esquerre contemplaven el camí sense pressa, com si aquell trajecte —finalment— ja no tingués cap parada pendent.
En Martí va agafar l’autobús a la parada de plaça Catalunya amb un pas feixuc, com si cada moviment pesés més del que tocava. Va validar el bitllet i es va asseure prop de la finestra. Feia molts anys que no viatjava en aquell trajecte.
Mirava la ciutat desfilar darrere el vidre: botigues, semàfors, gent amb pressa. Barcelona seguia exactament igual i, alhora, completament diferent. Aquell recorregut el coneixia de memòria.
Quan el bus va reprendre la marxa després d’un semàfor llarg, li va semblar sentir una rialla coneguda. Va girar el cap instintivament, però només hi havia els estudiants del fons discutint sobre alguna cosa sense importància. Va somriure lleument. La memòria fa sovint aquestes jugades.
Feia quaranta anys, gairebé cada tarda, ell i la Clara pujaven a aquell mateix bus. S’asseien junts al costat esquerre, dues files darrere del conductor. Des d’allà miraven la ciutat pujar lentament cap al Carmel mentre parlaven de llibres, de música o de plans que semblaven infinits.
El bus va frenar amb un sacseig suau.
Una nova passatgera va pujar. Durant un instant, en Martí va sentir que el temps s’havia desplaçat un pam. La dona portava un abric clar i els cabells recollits. No li va veure bé la cara. Es va asseure dues files davant seu.
El vehicle continuava pujant pels carrers estrets de Gràcia. El sol de tarda entrava per les finestres amb una llum obliqua i tranquil·la. Algunes converses s’havien apagat, i només quedava el murmuri constant del motor.
En Martí es va adonar que ja no quedava gaire gent a bord. Va mirar cap endavant una altra vegada. La dona s’havia girat lleugerament cap a la finestra, i per un moment va poder veure el seu perfil. Aquell gest suau del cap li va fer bategar el cor amb força.
Era impossible, es va dir.
El bus es va aturar en una altra parada. Els estudiants van baixar entre rialles, i la dona gran també es va aixecar amb el seu carret. Les portes es van tancar amb un xiulet breu. De sobte, el vehicle semblava molt més silenciós.
Quan el bus va reprendre la marxa, la dona es va aixecar i va caminar lentament pel passadís. Es va aturar al seu costat.
—Encara mires la ciutat com si fos nova —va dir amb una veu suau.
En Martí va alçar la vista.
La Clara somreia exactament com la recordava.
Durant uns segons no va saber què dir. Va agafar la seva mà sense pensar-s’ho. El bus continuava pujant. A fora, Barcelona s’anava estenent sota la llum daurada del capvespre. Les teulades brillaven com si acabessin de ser rentades per la tarda.
Quan el vehicle va arribar a l’última parada, les portes es van obrir lentament.
Però ningú no va baixar.
El bus, buit i silenciós, va romandre uns instants immòbil al capdamunt del turó. Després, amb una calma estranya, va tornar a posar-se en marxa. I mentre la ciutat s’anava fent petita darrere les finestres, dos passatgers asseguts al costat esquerre contemplaven el camí sense pressa, com si aquell trajecte —finalment— ja no tingués cap parada pendent.