Enyor de metro

Quan vaig marxar de Barcelona pensava que trobaria a faltar les persones que hi coneixia, el pis on havia viscut, la feina, les biblioteques, els restaurants, els teatres, les olors, els ambients… tot d’espais i éssers que deixaria de tenir a prop.
I no.
Tot el que tenia de nou el poblet on em vaig instal·lar em feia oblidar amb escreix allò que semblava que em lligava a la vida anterior.
Gaudia del nou lloc, de la nova gent que anava coneixent, del nou amor que m’havia fet marxar, dels nous temps. M’agradava el silenci quan anava a dormir, tot quedava en pausa a certa hora del vespre, res es movia durant la nit. M’agradava conèixer poca gent i trobar-me-la sovint, m’agradava tenir una sola biblioteca on anar a treballar, anar a esmorzar al bar on hi havia gairebé tots els veïns, sentir la seva xerrameca, xerrar amb ells.
Una nova vida feta d’altres olors, espais, músiques i relacions que amagaven l’anterior, que omplien l’actual de manera tal que no trobava a faltar res.
O sí? Segur que no hi havia cap petjada passada en aquella vida plàcida i nova? Segur que la ciutat no m’havia deixat cap marca d’enyor?
Un dia vaig haver d’anar-hi, faria un puja i baixa ràpid: anar, l’encàrrec, tornar. El tren, el metro i el tren, res més.
Al tren, l’andana, els vagons, la gent… tot em semblava brut i sorollós, trobava a faltar el poble sense haver-lo deixat gaire enllà.
Però quan vaig entrar al metro les persones es van omplir de. llum: el que cantava i demanava, algun somriure, algun plor silenciós, un que llegia, pantalles del mòbil, embarassades dempeus, jovenets fent veure que no les veien, ancianes reclamant seient, ancianes que deixaven seure els nets, un home amb una màscara antigàs de la segona guerra mundial, una dona explicant que abans tenia més fàcil anar a veure el seu marit a la Model, que ara que l’han tancada, tot li era complicat, un que es barallava per telèfon cridant, com si no el sentís ningú, anglès, polonès, rus, txec, àrab, hebreu, català, basc, castellà, japonès en totes les seves varietats… xiuxiuejos, crits, rialles, marraneries, cossos suats, colònies, cares cansades, cares alegres, enamorats, olors d’humanitat, els sentia casa, els sentia família, els sentia meus…
Vaig fer la línia sencera, de cap a peus, de Cornellà centre a Vall d’Hebron i no en vaig tenir prou. Fins a Maragall, faria la groga, fins a Trinitat Nova, passaria a la verda clara que tenia el número 11 i no coneixia de res, fins a Can Cuiàs que ni sabia que existia i a l’inrevés, a Trinitat Nova de nou, a recórrer la verda fins a zona Universitària, i encara en volia més, no podia parar d’anar per sota com si m’hagués tornat una exploradora del subsòl a la cerca d’un sentit de vida que m’omplia el cos, i baixar i baixar, per enllaçar amb L9 sud que és d’un taronja suau i que arriba fins a l’aeroport T1 i T2, després baixar a Fira on podia enllaçar amb la lila, fins a Badalona i tornar fins a Gorg on agafaria la 10 Nord que és blau cel i arribaria a la Sagrera on agafaria la vermella fins a Fondo i Bellvitge i després pararia a Universitat per tornar a la lila…
Em va agafar una febre de metro tal que quan vaig mirar l’hora ja no podia tornar, que va passar el temps tan ràpid que tot es va anar buidant… i encara soc aquí, la vida m’ha convertit en una passejadora de vagons i passadissos sense aturador. Observo, escolto, oloro, sento… només paro per dormir, amagada a estacions fantasma, quan para ell.