Fa temps que hi penso

Aquell matí de dissabte, quan entràvem a l’estació de metro de Navas, encara tenia al cap la conversa que havia tingut a casa amb la meva germana. Ella i jo érem molt sincers. A vegades, massa i tot. Ens havíem fet alguns retrets, ens havíem queixat de la feina i del món en el que vivíem. També, però, havíem reflexionat sobre el nostre futur. Precisament en aquell punt, jo havia expressat el meu desencís. No trobava res que em motivés. I així li vaig dir: «tu tens l’escalada, el senderisme i totes les derivades de la muntanya. Però jo, què tinc? No faig res, Mireia». El silenci d’ella, tant estrany, va ser revelador i em va semblar punyent com una daga, però no li vaig retreure.
Després de validar el nostre títol, vam fer-nos a un costat per evitar topar amb els que pujaven les escales. Jo, encaparrat, encara hi pensava. «No faig res, Mireia». A l’andana, vam seure al banc i vam romandre en silenci. Mentre ella mirava cap a la via, jo feia memòria. Volia recuperar del passat quelcom engrescador que hagués fet de petit. Per algun motiu, allò va passar a ser una prioritat.
—Saps què m’ha vingut al cap, ara? —em va interrompre ella els pensaments.
—A veure —vaig fer jo.
—Hi ha un concurs de relats breus organitzat per TMB. T’hi podries presentar —em vaig quedar mirant-la, sense parpellejar, com si no hagués entès el que acabava de dir o esperés que es posés a riure. Ella era molt bromista i acostumava a treure’m de polleguera amb anècdotes inventades i fantasioses que jo, ben sovint, m’empassava—. No em miris així. Com diu el pare, has de provar coses noves.
Després d’escrutar-la sencera i no detectar cap signe compatible amb una broma, vaig contestar:
—Em veus capaç d’escriure un conte que emocioni el jurat?
La teatralitat amb la que ho vaig dir, movent els braços d’un costat a un altre de manera exagerada, va fer que la Mireia arrufés el nas.
—No ho facis, això.
—El què?
—Fer tonteries per tal de desviar l’atenció. Ho fas quan t’atabales.
No podia negar-ho. La Mireia i jo érem bessons i era capaç d’interpretar tot el que feia, fins i tot el més subtil moviment de celles.
—Escriure, jo? De debò que no em prens el pèl?
L’arribada del metro va aturar la conversa. A aquella hora no hi havia gaire passatge i ens vam asseure.
—Ho dic de debò. Fa temps que hi penso.
—Et veig molt convençuda —ella va fer que sí amb el cap—. Aleshores, hauràs pensat ja en una història.
—No et passis —va riure—. Això et toca a tu. T’asseguro que és una boníssima idea per expressar el que sents. He llegit que l’escriptura ha ajudat a molta gent. Ho recomanen els psicòlegs.
—Tu mai has anat a un psicòleg.
—Miquel —em va reprendre ella amb cara de jutge.
Jo vaig callar. Ara, però, el silenci era diferent. Era un silenci menys incòmode. Jo meditava sobre el que m’havia proposat i ella es va posar a mirar el mòbil. Al cap d’una estona li vaig fer una petita estrebada al jersei per a que em mirés.
—Podria escriure una història d’amor, d’aquelles romàntiques en que es troben dues persones al bus, es miren i s’enamoren. Com la Cristina i jo, que ens vam conèixer camí de la Universitat.
—Aleshores, seria autobiogràfica?
—No ho fa tothom, això?
—No n’estic segura —va dir—. Potser sí. Si més no, una mica. Però...
—Què?
—No és massa clixé?
Aquella pregunta em va fer rumiar. Potser sí que era un clixé, però ho era precisament perquè hi havia molts casos.
—I no vols dir, Mireia, que escriure com a teràpia no és també un clixé?
—I si, després d’això, mai no deixes d'escriure?