Fantasia?

Als meus seixanta-sis anys tinc unes quantes fantasies que encara no he fet realitat. D’una d’elles, me’n recordo cada dia quan agafo el metro. Però només és això, una fantasia. O potser no.

Avui és el dia. És ben fosc. La persiana de la nostra cambra tot just deixa passar un filet de llum per entre les escletxes que hi ha entre els seus llistonets blancs.
Em llevo sigil·losament. El meu marit dorm profundament al meu costat i no és qüestió que es desvetlli. Em vesteixo a correcuita, em calço unes bambes ben còmodes i em poso un anorac amb caputxa per anar d’incògnit.
Abans de sortir decideixo deixar una nota misteriosa al damunt de la taula per si es desperta qui és el meu company de vida des de fa més de quaranta anys.
Camino passadís enllà. Respiració continguda, el batec del cor sembla el trot d’un cavall desbocat. Em delatarà?...
Ja soc davant de la porta de l’escala.. Per què vam triar aquest maleït pany que es tanca amb quatre voltes de clau. Una... dues... tres... quatre! Obro la porta i la torno a tancar sense fer soroll. Clavo l’orella a la porta i escolto atentament. Silenci absolut. Respiro alleugerida.
Pujo a l’ascensor. Cap veí a l’escala. També això és important per dur a terme la meva gesta. Travesso la porta del carrer. Primer una, després l’altra.
Soc al carrer. En aquesta hora de la matinada fa una fresqueta ben bona, i també una mica de vent.
Passes ràpides i segures. Faig un trajecte ben conegut. Els peus gairebé hi van sols.
Arribo a la boca del metro, que tot just acaba d’obrir. Miro a banda i banda. Carrer enllà passa un camió que buida els contenidors de reciclatge. A la vorera del davant, un escombriaire fa la seva feina. Fins i tot el forn és tancat.
Estic de sort, no ve ningú... M’assec a la part baixa de la segona barana que ressegueix les escales fins al vestíbul i em deixo lliscar barana avall. La mica de ventet m’acarona la cara. Soc feliç, tant, que em deixo anar del tot, tanco els ulls, i faig un crit de victòria... Tot seguit un plor contingut em contrau la cara. Havia acabat de morros a terra. Quin maaaal!!

- Nena, nena. Què tens? Què et passa?
Noto com la mà càlida i tranquil·litzadora del meu marit m’amanyaga els cabells suaument.
- Desperta’t! Només ha estat un somni!

I així ha estat com, per sempre més, restarà en el món de les meves fantasies lliscar barana avall en qualsevol parada de metro.