Fenòmens estranys

Ja era tard, i el degoteig constant d’aigua sobre el formigó del túnel no m’havia deixat dormir gaire. Vivia allà, al final de la línia de metro de Pompeu Fabra, a Badalona, en un tram oblidat on els trens ja no arribaven i el silenci només es trencava pel ressò llunyà dels combois i el brunzit dels fluorescents defectuosos. El meu despertador feia temps que havia deixat de funcionar, però tampoc el necessitava: la humitat i el fred ja s’encarregaven de mantenir-me desperta.
Em vaig aixecar del matalàs vell. Al lavabo, amb molta pressa vaig agafar la pinta per intentar allisar una mica els meus cabells esvalotats i, després de recollir la llibreta i el bolígraf, vaig dirigir-me cap a la sortida del túnel del metro.
Els trons i els llampecs ressonaven fins i tot sota terra, donant la sensació que el cel havia obert les seves comportes per inundar tota la Terra. A corre-cuita, vaig córrer cap a l’entrada del metro, vaig validar la tarja TMB mensual i vaig seure dins del vagó disposada a arribar fins a Clot i d’allà a la línia vermella que em portaria a plaça Catalunya, a on hi havia la redacció de la revista on treballava. A propòsit, sóc una escriptora del Molt Interessant, secció fenòmens estranys.

La redacció era als baixos de l'enorme gratacels, tenia goteres i possiblement ocultava alguna catacumba entre els seus fonaments. Jo acabava d'entrar al despatx del meu cap. La veritat és que no em queia gens bé, era molt desagradable i treballava sempre una mica al marge de tot. Víctor, que així es deia el meu cap explotava furiós amb el sermó de torn:
-Lola, sempre arribes tard, els diners no cauen del cel, i per si no n'hi hagués prou, estem perdent molts lectors, així que em veuré forçat a acomiadar-te si no aconsegueixes escriure el millor article de la teva vida, que ens tregui d'aquesta ruïna.

Així va ser com vaig començar a investigar sobre uns estranys fenòmens que passaven a l'antic cementiri de les Corts amb els joves que passaven per allà, que apareixien inconscients amb un cercle negre al coll.

A la nit vaig decidir personar-me als voltants del cementiri, quan encara els raigs de sol d'una freda tarda d'hivern es colaven entre les branques dels arbres. De sobte, una mena de fantasma fet de boira caminava darrere els meus passos. Un parell d'òlibes d'ulls brillants es van amagar al meu pas. Al meu costat, just després de sortir del cementiri, vaig notar la presència d'algú. Una pressió suau a l'esquena em va confirmar que hi havia alguna cosa o algú que estava pendent dels meus passos. La respiració càlida i humida al meu coll em va posar els pèls de punta.
En girar el cap em vaig trobar amb un jove alt, prim i de pell molt pàl·lida que es va espantar en veure la meva reacció d'atac.
Li vaig preguntar que perquè em perseguia, i va ser llavors quan entre plors em va explicar que intentava espantar alguns adolescents que havien realitzat darrerament algunes festes als cementiris i que precisament allà reposaven familiars que mereixien respecte, per això els adormia amb una droga estranya i després els tatuava un cercle negre al coll.
Ja tenia prou material per fer l'article, encara que l'individu em va fer prometre que mantindria l'anonimat per evitar entrar a la presó.
Gràcies a aquell article, avui sóc redactora en cap, i per poder trobar noves històries interessants el meu cap em permetia viatjar un cop al mes al lloc que volgués, a la recerca de nou material, de noves històries fantasmagòriques...