Final de trajecte

Eren les vuit de la nit d’un dilluns. Tornava cap a casa com sempre, després de treballar. Era a la parada del bus, esperant l’únic que passava per allí. Hi vaig pujar com cada dia.
Anava capficada, amb els cascos i la música al màxim. No podia parar de pensar en el que havia passat aquell cap de setmana.
El bus avançava amb normalitat, o almenys això em semblava. Jo mirava el mòbil, canviava cançons, evitava pensar massa… fins que, sense saber ben bé per què, vaig alçar la mirada. No reconeixia els carrers. Vaig tornar a mirar, més atenta.
El bus estava gairebé buit. Només hi havia dues persones al davant, en silenci. La llum tènue, ho feia tot més estrany, com si el temps s’haguera alentit.
Em vaig llevar un casc. El silenci era massa dens. Vaig tornar a mirar per la finestra. Res. Només foscor i carrers que no sabia situar.
-Però… aquesta no és la meva ruta -vaig murmurar, quasi per a mi.
Les portes es van obrir amb un so suau. No hi havia parada. Ni marques a terra, ni banc, ni cap cartell. Tot i això, una de les persones del front es va alçar i va baixar, sense dir res. El conductor ni tan sols va girar el cap. Només el so suau de les portes obrint-se i tancant-se va trencar el silenci. El bus va reprendre la marxa.
-Pròxima parada -va dir la veu metàl·lica-: final de trajecte.
Vaig notar un nus a la gola. Jo no havia demanat cap final.
A la següent aturada, el cor em va començar a bategar més fort. Però aquesta vegada, quan les portes es van obrir, vaig saber que era per a mi. No sé com ho vaig entendre. Només ho vaig saber. Vaig baixar. Davant meu, sota una llum suau que no semblava vindre de cap fanal, hi havia ell.
El meu padrí.
Amb aquell somriure tranquil. Com si m’haguera estat esperant.
-Has tardat -va dir.
-No pot ser… -vaig dir, amb la veu tremolosa.
Ell va somriure, amb aquella calma de sempre.
-Clar que pot ser.
Vaig córrer cap a ell i el vaig abraçar fort, com si així pogués fer-lo quedar-se.
-No… no te’n pots haver anat - vaig plorar-. Si dissabte estàvem junts…
-Ho sé.
Vaig alçar el cap, amb por d’oblidar-lo.
-Dissabte em vaig despedir de tu… -vaig dir, amb la veu trencada-, però no sabia que era un despedida.
Ell em va mirar amb tendresa.
-Les despedides importants mai se saben.
El món es va quedar en silenci. I ho vaig entendre. Aquella parada no era per trobar-lo, era per acceptar-ho. El vaig abraçar una última vegada, amb totes les forces que em quedaven.
-No vull -vaig dir, trencant-me.
-Ho sé -va respondre ell-. Cuida’t
I aleshores… va desaparèixer. Com si mai haguera estat allí. Em vaig quedar quieta, abraçant un buit que feia massa mal.
-Espera… -vaig dir, però la veu em va fallar.
Quan em vaig girar, el bus encara estava allí, amb les portes obertes, esperant-me. Com si res haguera passat. Em vaig asseure al meu seient. Vaig mirar les mans, encara tremolaven.
El bus es va posar en marxa. Vaig recolzar el cap a la finestra, amb els ulls plens de llàgrimes. I llavors ho vaig entendre del tot. No tornaria a veure’l mai més. No hi haurien més dissabtes, ni més converses sense importància, ni més abraçades. Només records.
-Pròxima parada -va dir la veu metàl·lica-: Montserrat Roig - M. Aurèlia Campmany.
Era la meva parada de sempre. Vaig baixar… i aleshores vaig entendre que aquella havia sigut, de veritat, la nostra última despedida.