Heus-la aquí.

Heus-la aquí, la via. Tan bruta, vella, gastada, oxidada. Si t’hi apropes prou fa una pudor que fa caure de cul. Heus-la aquí, doncs, aguantant metros i metros, aguantant una escopinada d’aquell i una llauna de cervesa d’aquell altre. Aguantant dies i nits sense conèixer què son, els dies i les nits; aguantant aquesta llum artificial encesa pel passatge al de dia i pel personal de manteniment a la nit.

I tan poc cas que li fem. I tan que importa, pobra.

Heus-la aquí, la via, aguantant solemnement, com un aqüeducte romà, com una església barroca, com una piràmide egípcia. Tu no ho saps, perquè no t’ho has parat a pensar mai, però aquesta via, de nit i per mans masculines, és acariciada, lubricada, besada, vull dir, fresada, batonada i no sé quants més participis que igualment no entendries.

I així durant quilòmetres i quilòmetres.

I entre tots aquests quilòmetres, entre totes aquestes línies, en un racó, en un revolt, petit, petit, petit, que si t’ho mires dret no es veu, que si t’ho mires de prop tancant una mica els ulls, arrufant el nas i obrint la boca només una miqueta, segurament tampoc no ho veus, de tan petit que és; però si tens la mirada entrenada, i una potent llanterna enfocant just on toca, i una mica de paciència, llavors, llavors sí que ho veus.

La via s’ha fet un pet.

I si la via es fa un pet, tothom a córrer. Ui, ja t’agradaria, ja, veure-ho! Sembla aquella pel·lícula que tan t’agrada, aquella d’aquell actor amb bigoti que es va morir. Si passen metros, que no en passin. Els altres, que es teletransportin cap al pet, i si no s’hi poden teletransportar, que vinguin volant, a llom d’un cavall o en patinet elèctric. I que vinguin amb no sé quants quilos d’eines per arreglar el pet.

I que ho facin en una fracció de mil·lisegon, si pot ser.

I aquells que tant han volat, cavalcat o conduit un patinet, ara han de foradar, tallar, embridar, connectar, soldar, cosir, arreglar, amorosir, perfeccionar, i no sé quants infinitius més, i ho han de fer més ràpid que el que costa dir-ho, fins i tot més ràpid del que costa dir-ho ràpid.

I tota la ciutat parada.

D’acord, d’acord, tota una ciutat no. Un dels colors de l’arc de sant Martí parat. I ja tens tothom mirant l’hora al telèfon, enfadant-se, sortint al carrer a buscar qui sap què, potser que un coet aparegui a l’instant. La gent, deia, amb la cara vermella, la vena del coll sortint, els punys tancats amb força, amb una expressió de ràbia, d’enuig, d’indignació, com el petit Nil quan li prenen el conill.

Com si el metro fos seu.

I ho entenc, jo també m’enfadava, de vegades, quan arribava tard. Per culpa d’un pet. Un pet microscòpic que s’havia tirat un objecte inanimat quilòmetres enllà. Però ara ho entenc. Ho entenc, ho acaricio, fins i tot ho celebro. Perquè així tinc feina. Perquè així veig aquell i el de més enllà badant, llegint uns minuts més, perquè aquell altre farà un passeig pel sol de febrer, perquè algú recordarà que no és el melic del món.

Per això la nit.

Per això un grapat d’homes, més que un grapat, unes quantes dotzenes, de nit, cada nit, sense que els usuaris habituals del metro hi pensin ni poc ni gaire, entrem a la via, li cantem, l’acompanyem, la cuidem. Perquè es mantingui, perquè no es queixi, perquè se senti contenta, útil i satisfeta.

Però com sempre, a tot arreu, és imprevisible.

Heus-la aquí, la via. Heus-la aquí.