Autor/a
Suky
Categoria
Relat lliure
HISTÒRIES DE CARTÓ
Per a molts, el metro és presses, gatzara i a vegades una flaire massa espessa. Però per mi, en canvi, era tot el contrari. Entre el balanceig del vagó i el murmuri constant, podia caure en una son profunda, segur com enlloc més. Hi pujava per quedar-m’hi.
A les cinc i poc, religiosament, pujava a Barceloneta, arrossegant una maleta malmesa amb poques pertinences i, si era afortunat, un bric de vi. Coneixia les estacions inclús millor que els treballadors, sabia quin vagó seria buit i quin racó era més calent a l’hivern i més fresc a l’estiu.
Evitava les mirades de reüll, aquell mig segon que et jutja i et condemna. Em veien com una deixalla… i, malauradament, no s’equivocaven. Aquest sapastre que escriu és resultat d’una suma d’errors, addiccions i males decisions.
Quan algú mirava massa, li sostenia la mirada. La desviaven de seguida.
No hi havia res pitjor que la pobresa... excepte que la pobresa et miri als ulls.
A Vila Olímpica, els passatgers feien olor de mar, a nit i sobretot a joventut. Si hagués sabut viure-la com ells, la nit hauria acabat i jo hauria tornat a la rutina que avui tant anhelo.
A passeig de Gràcia entrava la gent cansada i farta del famós transbord etern. Els semblava més llarg del que era, potser per les presses o la contínua angoixa amb la qual viuen. D’allò no envejava res, però sí que em deixava un bri d’enyorança.
A Poblenou, Llacuna i Bogatell, l’ambient encara era de matinada. Allà la ciutat dubtava si despertar-se o continuar dormint. Però quan arribàvem a Verdaguer, la megafonia anunciava obres al transbord i començava l’enrenou: un passadís tancat, gent bufant i sobretot passos enfurits.
A Guinardó – Hospital de Sant Pau, tot era silenciós, com si fos un homenatge als pacients que combatien cada dia dins de l’hospital de damunt nostre.
Enmig de les parades, la meva mirada va topar amb una noia. Però ella no la va evitar, tot el contrari, va acostar-se, va deixar caure unes monedes a la meva vora i, amb presses, va marxar. Entre el plec de quaderns que duia al braç se li va escapar un bolígraf. El vaig recollir discretament.
I et preguntaràs, lector: què farà un sensesostre amb un “boli”?
Aquell mateix dia mentre entrava per la porta del vagó, havia sentit la veu tan familiar per tots els barcelonins, la de la megafonia, anunciant el concurs literari de TMB. I en un tros de cartó, amb l’olor del vagó i el ritme del metro com a companyia, vaig començar a escriure el relat que ara estàs llegint.
I qui sap, potser demà continuaré escrivint la meva història en el meu vagó preferit, rumb a la Pau… o potser a la primera fila de l’avió, rumb a Londres.
A les cinc i poc, religiosament, pujava a Barceloneta, arrossegant una maleta malmesa amb poques pertinences i, si era afortunat, un bric de vi. Coneixia les estacions inclús millor que els treballadors, sabia quin vagó seria buit i quin racó era més calent a l’hivern i més fresc a l’estiu.
Evitava les mirades de reüll, aquell mig segon que et jutja i et condemna. Em veien com una deixalla… i, malauradament, no s’equivocaven. Aquest sapastre que escriu és resultat d’una suma d’errors, addiccions i males decisions.
Quan algú mirava massa, li sostenia la mirada. La desviaven de seguida.
No hi havia res pitjor que la pobresa... excepte que la pobresa et miri als ulls.
A Vila Olímpica, els passatgers feien olor de mar, a nit i sobretot a joventut. Si hagués sabut viure-la com ells, la nit hauria acabat i jo hauria tornat a la rutina que avui tant anhelo.
A passeig de Gràcia entrava la gent cansada i farta del famós transbord etern. Els semblava més llarg del que era, potser per les presses o la contínua angoixa amb la qual viuen. D’allò no envejava res, però sí que em deixava un bri d’enyorança.
A Poblenou, Llacuna i Bogatell, l’ambient encara era de matinada. Allà la ciutat dubtava si despertar-se o continuar dormint. Però quan arribàvem a Verdaguer, la megafonia anunciava obres al transbord i començava l’enrenou: un passadís tancat, gent bufant i sobretot passos enfurits.
A Guinardó – Hospital de Sant Pau, tot era silenciós, com si fos un homenatge als pacients que combatien cada dia dins de l’hospital de damunt nostre.
Enmig de les parades, la meva mirada va topar amb una noia. Però ella no la va evitar, tot el contrari, va acostar-se, va deixar caure unes monedes a la meva vora i, amb presses, va marxar. Entre el plec de quaderns que duia al braç se li va escapar un bolígraf. El vaig recollir discretament.
I et preguntaràs, lector: què farà un sensesostre amb un “boli”?
Aquell mateix dia mentre entrava per la porta del vagó, havia sentit la veu tan familiar per tots els barcelonins, la de la megafonia, anunciant el concurs literari de TMB. I en un tros de cartó, amb l’olor del vagó i el ritme del metro com a companyia, vaig començar a escriure el relat que ara estàs llegint.
I qui sap, potser demà continuaré escrivint la meva història en el meu vagó preferit, rumb a la Pau… o potser a la primera fila de l’avió, rumb a Londres.