Hologrames públics

Diuen que només són uns segons i ningú ha aconseguit fer cap foto del moment.
Vull tornar a veure el Pep. La mare diu que he perdut el seny, però ho necessito.

Surto de Luton i arribaré a temps a Barcelona per agafar un bus, ni que sigui dels últims.
Quan vaig llegir que havien començat les aparicions vaig sentir el rampell d’anar a provar, no ho puc deixar córrer!
Aprofito l’avió per repassar els apunts: vam estar junts cap al dos mil quatre. Anàvem pel centre: Raval i Gòtic, però ell vivia a l’Eixample.

Provaré sort, tinc clar que potser haig de fer més d’un viatge. M’hauria agradat intentar-ho també al catorze, però sembla que la ciutat ha canviat molt i ja no existeix. Potser provo també amb el cent vint…
Un taxi em deixa al costat de l’Hospital Clínic. A la parada del bus hi ha més gent de la que m’esperava. Un cop al bus m’assec en un dels seients del final.
No sé cap a on he de mirar.
Veig una senyora abraçada a la bossa amb el cap contra el vidre com si necessités enfocar molt a prop.
Sento pessigolles a l’estómac. Ens apropem a la Gran Via. Plaça Universitat i res…

—Manel!!! Manel!!!
La senyora de la bossa crida mentre mira a fora. La gent remuga. Tot i que hi miro fixament, no veig res.
El conductor fa sonar per megafonia:
"Respectin les aparicions alienes. TMB els acompanya en el seu viatge en el temps!"
Carai! No sé si és bon moment per fer màrqueting. La senyora s’aixeca i tothom aplaudeix, dóna les gràcies i baixa al carrer Balmes.
El bus es desvia cap a Laietana, abans no era així, cobriré les Rambles amb el trajecte de tornada.
Arribem a la platja: quantes nits d’estrelles plegats!
Intento no desesperar-me, veig un senyor molt ben vestit que mira un carreró de la Barceloneta i plora. Més discret, però igual d’emocionant.
He anat a dormir a casa de la mare. Com sempre, ella ja ho sabia: “Això són bajanades! Com carai pots veure un holograma del passat?”
L’endemà agafo el bus a la Vila Olímpica i faig el trajecte invers. Esperava que no passés res aviat, però ja arribem a la Boqueria! Miro el terra amb ganes de plorar. Potser només és una il·lusió… Aquest cop sembla que el bus no està gens encantat.
A l’Hospital Clínic decideixo agafar el metro per tornar a casa de la mare, on regna el seny!
Al metro ningú espera res, tot és mecànic, ràpid, sense ànima ni esperança.
Trec els auriculars de la bossa i encenc la ràdio:
“Barcelona té més censats que mai! Tothom vol participar dels busos del passat. L’ajuntament confirma que les aparicions només funcionen si els membres de la parella amorosa estaven censats. Es desmenteix que calgui inscripció o matrimoni de la parella.”
Canvio l’emissora.
El Pep llogava una habitació, mai va estar censat.