Imagino

Pujo a l’autobús a les nou, a Gran Via amb Pau Claris. Sé que el metro és més ràpid i que, si vull arribar a temps a la reunió que tinc d'aquí a mitja hora, agafar l’autobús és un suïcidi, però no em queda bateria als auriculars i prefereixo contemplar el paisatge urbà que m’oferirà la línia 7. Com que no tinc cap estímul addicional, imagino. Imagino com, tot i arribar deu minuts tard, el meu cap haurà trobat retencions i n’arribarà quinze. Dut per un rampell d’atreviment, això em permetria fer-li algun comentari tipus: «T’estàvem esperant!».
Això fa que se m’escapi un somriure i que la noia que tinc asseguda just al davant aixequi la mirada i me’l retorni. La noia és molt guapa. Té els cabells color avellana i uns blaus i grans que combinen a la perfecció amb una cara que ni el millor cirurgià estètic podria replicar. De fet, em recorda a la primera noia que em va agradar, que es va convertir en la primera noia que em va rebutjar.
Com que encara em queden parades, imagino. Imagino com, després del somriure compartit, aprofito per explicar-li que aquest venia de la conversa que havia imaginat amb el meu cap. Ella reacciona positivament a l’anècdota i m’explica que té una reunió a prop de Glòries i que també arriba tard. Es diu Berta, és arquitecta i treballa en un despatx prou important com per tenir una bona feina, però prou gran com perquè li costi promocionar.
En un altre rampell d’atreviment li dic si li agradaria seguir parlant aquesta tarda, fent un cafè. Dic cafè i no cervesa perquè fa pinta de no haver trencat mai un plat, i potser involucrar l’alcohol en la nostra relació fa que trontolli tot plegat. Imagino que em diu que sí, li dono el meu telèfon i, quan arribo a la feina, ja tinc un missatge seu amb una proposta d’hora i lloc.
Al vespre, parlem de feina, aficions i expliquem anècdotes fins que se’ns fan les nou i acabem improvisant un sopar. Imagino que seguim veient-nos més cops fins que, un dia, com trets directament d’una comèdia romàntica, ens fem un primer petó. Des d’aquell moment, tot va escalant fins que un dia se m’escaparà un «m’agrades», al qual imagino que respondrà amb un «tu a mi també», per no espatllar la màgia del moment. A partir d’aquí ja ens escriurem cada dia «bon dia» i «bona nit» fins que, un dia, li diré «t’estimo». I els dos pensarem: «Què estem fent? Si només portem veient-nos unes setmanes!». Però acabarà responent-me que ella també i això farà que ens fonguem en un llarg petó.
Tot i això, des d’aquest dia ella cada cop estarà més distant i cancel·larà les meves cites perquè «no té temps» o «està molt enfeinada». Imagino que el que realment estarà passant és que s’haurà adonat que estem en punts diferents de la relació i la distància ja és insalvable. Inevitablement, d’un dia per l’altre desapareixerà sense donar cap avís. Imagino, doncs, que ploraré, ho parlaré amb amics i família i quan una nova noia aparegui a la meva vida, jo no la podré estimar bé, perquè conèixer la noia del bus m’haurà fet un amant disfuncional.
Imagino tot això, però arribem a Glòries i ella s’aixeca per baixar. Jo la vull seguir i dir-li de quedar per fer un cafè. Però imagino que ella s’inventaria qualsevol excusa per dir-me que no. Posats a què em rebutgin, ja ho faré un dia que no arribi tard a la feina. Així que no faig res i baixo tres parades més tard. Arribo a l’oficina, però no és fins set minuts després que el meu cap entra dient:
—Perdoneu que arribi tard, no sabeu com està avui l’entrada a Barcelona!