Autor/a
Detectiu Conan
Categoria
Relat lliure
Incidència subterrània
Em vaig endinsar a la boca fosca de l’estació per un trajecte que prometia ser ordinàriament ordinari. No podia estar més equivocat.
Va començar com un trajecte qualsevol: un metro atapeït, una mar de cossos apinyats, la respiració dels altres al clatell i aquell silenci tens, només interromput per l’anunci de la següent parada. Cadascú immers en el seu món amb l’esperança que el viatge acabés com sempre: ràpid, anònim, incòmode.
De sobte, el metro va frenar de cop. Un sotrac sec. A fora, tot era negre. Una robòtica veu va anunciar: “A causa d’una incidència estem experimentant un retard temporal”. Alguns van treure el mòbil buscant, en va, cobertura subterrània.
Els primers minuts van passar amb resignació. Però el temps començar a estirar-se. Cinc minuts. Deu. Vint. Les mirades de reüll amagaven la impaciència a l’espera de les instruccions oficials.
Els minuts es van convertir en hores. Les bateries dels mòbils es van esgotar i els murmuris van créixer fins a transformar-se en allaus de queixes, convertint el callat grup de passatgers en una caòtica orquestra de brams i reclams.
Alguns impacients van forçar les portes per exigir explicacions al conductor, només per trobar una cabina buida: el metro era automàtic. A les vies, el risc d’electrocució era alt. Estàvem atrapats.
Vam començar a compartir les poques provisions: aigua, galetes, entrepans. Les converses, tímides al principi, es van anar allargant. A poc a poc, en aquell vagó deslligat del ritme frenètic de la ciutat terrestre van néixer lligams inesperats.
Vaig fer amistat amb una noia que estava llegint al seu racó. El seu llibre, un tresor en un metro sense mòbils, va ser llegit, al llarg dels dies, per tots els passatgers. Potser gràcies a aquest ens vam organitzar de manera col·lectiva: la comuna del vagó va néixer. Ens arribaven veus que, als altres vagons, predominava la llei del més fort, i que en un de llunyà s’hi havia establert una nova monarquia.
La noció del temps va dissoldre’s. Dins del túnel no hi havia dies ni nits, només la llum feble i constant del vagó. Quan temps va passar? Una nit –o el que semblava una nit–, vam despertar-nos amb el cos inert d’un home vell. No calia cap diagnòstic: la fam era la culpable. Incapaços d’enterrar-lo, el vam deixar a la foscor, prop de les vies.
Qui apartava la mirada només havia de sentir el soroll dels ventres. La situació als altres vagons no podia pas ser gaire diferent i només era qüestió de temps abans que tornéssim a temps més barbàrics.
Amb les racions minvant i rumors d’assalts entre vagons, vam convocar una assemblea extraordinària: uns volien atacar, d’altres volien negociar. I, així, vam començar a preparar la defensa del vagó. Vam bloquejar la porta i de les barres del metro en vam fer llances afilades. Estàvem llestos per al pitjor quan, sense previ avís, el metro va començar a moure’s.
Lentament. Després amb més velocitat.
Un silenci greu es va imposar.
“Pròxima estació: Clot”.
De cop, tothom va recuperar motxilles i va córrer a buscar lloc per seure. Qui no en va trobar s’aguantava amb el que quedaven de barres.
Quan les portes es van obrir molts van baixar. Més van pujar. La multitud em va fer perdre de vista la noia del llibre.
Dues parades després, vaig baixar i vaig anar a treballar.
Des de llavors, quan agafo la L2, estic a l’aguait d’una noia amb un llibre. I quan passem pel túnel de Clot, miro cap a la foscor on vam deixar el cos del vell. Sense voler, sempre se m’escapa un somriure.
Va començar com un trajecte qualsevol: un metro atapeït, una mar de cossos apinyats, la respiració dels altres al clatell i aquell silenci tens, només interromput per l’anunci de la següent parada. Cadascú immers en el seu món amb l’esperança que el viatge acabés com sempre: ràpid, anònim, incòmode.
De sobte, el metro va frenar de cop. Un sotrac sec. A fora, tot era negre. Una robòtica veu va anunciar: “A causa d’una incidència estem experimentant un retard temporal”. Alguns van treure el mòbil buscant, en va, cobertura subterrània.
Els primers minuts van passar amb resignació. Però el temps començar a estirar-se. Cinc minuts. Deu. Vint. Les mirades de reüll amagaven la impaciència a l’espera de les instruccions oficials.
Els minuts es van convertir en hores. Les bateries dels mòbils es van esgotar i els murmuris van créixer fins a transformar-se en allaus de queixes, convertint el callat grup de passatgers en una caòtica orquestra de brams i reclams.
Alguns impacients van forçar les portes per exigir explicacions al conductor, només per trobar una cabina buida: el metro era automàtic. A les vies, el risc d’electrocució era alt. Estàvem atrapats.
Vam començar a compartir les poques provisions: aigua, galetes, entrepans. Les converses, tímides al principi, es van anar allargant. A poc a poc, en aquell vagó deslligat del ritme frenètic de la ciutat terrestre van néixer lligams inesperats.
Vaig fer amistat amb una noia que estava llegint al seu racó. El seu llibre, un tresor en un metro sense mòbils, va ser llegit, al llarg dels dies, per tots els passatgers. Potser gràcies a aquest ens vam organitzar de manera col·lectiva: la comuna del vagó va néixer. Ens arribaven veus que, als altres vagons, predominava la llei del més fort, i que en un de llunyà s’hi havia establert una nova monarquia.
La noció del temps va dissoldre’s. Dins del túnel no hi havia dies ni nits, només la llum feble i constant del vagó. Quan temps va passar? Una nit –o el que semblava una nit–, vam despertar-nos amb el cos inert d’un home vell. No calia cap diagnòstic: la fam era la culpable. Incapaços d’enterrar-lo, el vam deixar a la foscor, prop de les vies.
Qui apartava la mirada només havia de sentir el soroll dels ventres. La situació als altres vagons no podia pas ser gaire diferent i només era qüestió de temps abans que tornéssim a temps més barbàrics.
Amb les racions minvant i rumors d’assalts entre vagons, vam convocar una assemblea extraordinària: uns volien atacar, d’altres volien negociar. I, així, vam començar a preparar la defensa del vagó. Vam bloquejar la porta i de les barres del metro en vam fer llances afilades. Estàvem llestos per al pitjor quan, sense previ avís, el metro va començar a moure’s.
Lentament. Després amb més velocitat.
Un silenci greu es va imposar.
“Pròxima estació: Clot”.
De cop, tothom va recuperar motxilles i va córrer a buscar lloc per seure. Qui no en va trobar s’aguantava amb el que quedaven de barres.
Quan les portes es van obrir molts van baixar. Més van pujar. La multitud em va fer perdre de vista la noia del llibre.
Dues parades després, vaig baixar i vaig anar a treballar.
Des de llavors, quan agafo la L2, estic a l’aguait d’una noia amb un llibre. I quan passem pel túnel de Clot, miro cap a la foscor on vam deixar el cos del vell. Sense voler, sempre se m’escapa un somriure.