Autor/a
Usuaria732
Categoria
Relat lliure
Incivisme quotidià
No recordo la data exacta ni com va passar, però un bon dia vam deixar de respectar les normes, de respectar els altres i, també, de respectar-nos a nosaltres mateixos.
Ens vam oblidar de deixar sortir abans d’entrar. Ens vam oblidar de respectar el silenci i vam deixar de fer servir els auriculars. Ens vam oblidar de no parlar per telèfon a crits. Ens vam oblidar que no cal compartir les converses amb cent persones més, que casualment no coneixem de res.
Ens vam oblidar de cedir els seients a les persones grans, les dones embarassades i a qui, pel motiu que sigui, pot necessitar seure. Ens vam oblidar de respectar l’espai personal i no sé com, de vegades, sembla que les motxilles que portem a l’esquena tenen més drets que les persones que tenim al costat.
Ens vam oblidar d’apartar-nos de les portes per facilitar l’entrada i la sortida del vagó.
En definitiva, ens vam creure que, individualment, som més importants que la resta. Ens vam oblidar que compartim l’espai amb altres persones.
I també ens vam oblidar de pagar el bitllet: vam decidir passar al darrere d’una altra persona, sense demanar-li permís. Vam decidir que, amb què pagui un, encara que no el coneguem, ja n’hi ha prou.
Tot això, com va passar? Quan va passar? Va ser d’un dia per l’altre, o va anar tan a poc a poc que no vam veure els senyals? O potser sí que els vam veure, però els vam ignorar?
És igual com va passar: ara ja és una realitat. És el nostre dia a dia, com a usuaris del metro. I ara, ho podem canviar? És el que ens mereixem? O simplement és el que hem decidit acceptar?
Ens vam oblidar de deixar sortir abans d’entrar. Ens vam oblidar de respectar el silenci i vam deixar de fer servir els auriculars. Ens vam oblidar de no parlar per telèfon a crits. Ens vam oblidar que no cal compartir les converses amb cent persones més, que casualment no coneixem de res.
Ens vam oblidar de cedir els seients a les persones grans, les dones embarassades i a qui, pel motiu que sigui, pot necessitar seure. Ens vam oblidar de respectar l’espai personal i no sé com, de vegades, sembla que les motxilles que portem a l’esquena tenen més drets que les persones que tenim al costat.
Ens vam oblidar d’apartar-nos de les portes per facilitar l’entrada i la sortida del vagó.
En definitiva, ens vam creure que, individualment, som més importants que la resta. Ens vam oblidar que compartim l’espai amb altres persones.
I també ens vam oblidar de pagar el bitllet: vam decidir passar al darrere d’una altra persona, sense demanar-li permís. Vam decidir que, amb què pagui un, encara que no el coneguem, ja n’hi ha prou.
Tot això, com va passar? Quan va passar? Va ser d’un dia per l’altre, o va anar tan a poc a poc que no vam veure els senyals? O potser sí que els vam veure, però els vam ignorar?
És igual com va passar: ara ja és una realitat. És el nostre dia a dia, com a usuaris del metro. I ara, ho podem canviar? És el que ens mereixem? O simplement és el que hem decidit acceptar?