Autor/a
SomiSerem
Categoria
Relat lliure
Relat lliure

Inspiració metropolitana

La Teresa baixa les escales rabent. El comboi ja arriba. Les portes s'obren i ja és dins. És una dona de mitjana edat, activa, decidida, emprenedora. Duu una motxilla al davant, sembla que li protegeixi el pit. Quan baixi del metro se la posarà a l'esquena, on ha de ser, després d'haver-ne comprovat bé les cremalleres. Agafada a la barra central, observa i va dibuixant interiorment el perfil de qui més li interessa. Li agrada fer-ho. Molts dels seus llibres s'han inspirat en aquests moments, que, encara que sembli mentida, per a ella, són d'intimitat.
La dona d'un dels seients del davant fa cara d'amoïnada. No para de mirar el mòbil. No sap per què. No hi ha cobertura. Està neguitosa. Intenta trucar per telèfon. Només sent sorolls, però tan estridents que la Teresa també els sent. S'atura el metro. Alça els ulls i mira en quina parada és, Urgell. Fa una ganyota. Massa lluny per les seves cames?. S'arrepapa al seient. Dues parades més. Plaça Espanya. S'alça de sobte i baixa. Retrat incomplet. No sap si li servirà de res, però no se sap mai. La imaginació és capaç de fer tantes filigranes creatives.
El noi que acaba d'entrar és de pell morena. Duu un turbant blau discret. La seva indumentària, però, és com la de qualsevol jove. S'asseu al lloc que ha deixat buit la dona que acaba de baixar. Abans se la mira, gentilment, amb els seus grans ulls foscos. "Vol seure", li diu. "No, gràcies. Baixo aviat", respon ella. Pensa que li ha parlat en català i que ella potser s'hi hauria adreçat en castellà, com tantes vegades havia fet. Hauria de canviar aquesta actitud.
Passa pel seu costat un home de mitjana edat. Barroer, maleducat. Li clava un cop de colze, que es podria haver estalviat perfectament. La Teresa el fulmina amb la mirada. Ell se n'enfot i busca la complicitat d'un company, també destraler, mans grosses, amb ganes de grapejar -pensa la Teresa. I la troba. " Quina mala puta. T'hi has fixat com va vestida?" I ella, faldilla curta, tirants estrets, escot generós que mostra una pitrera seductora, s'hi encara. S'hi pensa un moment, però. No val la pena fer-los cas. D'aquests energúmens, malauradament, sempre n'hi ha al metro. Al metro i arreu - pensa. Camina vagó enllà i passa al contigu.
Ara mirada general. Hi ha força silenci, cosa que agraeix. Avui no toca sentir veus estridents cantant algun dels èxits de qui sap quant de temps fa. La tònica general és tothom capcot mirant el mòbil ( potser alguna companyia els dona més cobertura), d'altres, capdret, amb auriculars roses de Minie Mousse, les noies. O bé de Micky Mousse, verd fosc, negres, els nois. Comprova si la seva percepció dels colors home-dona és correcta, i s'adona que potser ella també té prejudicis, perquè no sempre és així. Respira alleujada. Continua la repassada pel vagó. Un, dos, tres, quatre, cinc... passatgers que llegeixen un llibre!! Encara hi ha esperança.
El metro entra a l'estació de Plaça de Sants, la seva parada. Es prepara per baixar. Prem el botó verd i s'obren les portes com per art de màgia. Per darrere, li donen una empenta i topa de cara amb un home benplantat, també de mitjana edat. Molt del seu estil. Les portes del vagó es tanquen i ells es queden davant per davant a l'estació. Ell es disculpa. Per què?. Si el detonant ha estat l'empenta que li han clavat a ella. S'asseuen en un banc de l'andana. Comproven que tots dos estan bé, i , per celebrar-ho, decideixen sortir al carrer i anar a fer un cafè. Qui sap si després d'aquest en vindran d'altres.