Inspiració subterrània

Gaudeix endinsant-se una estona a la boca del metro, però, tot i encantar-li, reconeix que al cap d’una estona allà dins, tancat, de seguida se sent aclaparat. Tanmateix, sempre explica que li plau immiscir-se uns instants dins l'enrenou tumultuós que es genera a la sortida dels vagons passant enmig de les andanes i dels passadissos.

El corrent d’aire acanalat amb el que es creua el fa sentir que va a contracorrent. Les ràfegues de vent que li passen pels costats van obligant-lo a empènyer el seu cos cap endins dels túnels, pentinant-lo, bressolant-lo, mentre ell va torejant persones d’esquerra a dreta, amb moviments de cintura dignes d’un surfejador australià.

Observa alhora nombroses gents de tot tipus d’orígens, vestimentes i actituds vitals emergint de les andanes, pujant i baixant escales, mentre ell s’hi endinsa venint des del carrer.

Li dona la sensació de que enlloc de persones és com si fossin formigues, escarabats, cuques de llum, papallones, mosques…cadascú amb objectius vitals i itineraris diferents.

I tot havent absorbit aquesta energia frenètica de fauna urbana que li penetra dins la seva pell procurant-li una mena de vitamina energètica, sobtadament sent que ja té prou carregada la bateria creativa per avui.

En arribar a casa pinta, escriu, compon…sempre diu que es tracta de la seva vitamina quotidiana i que li resulta més fàcil que viatjar lluny per inspirar-se.

Veritablement ningú entén com pot estar tot el dia tancat excepte aquells pocs minuts baixant al metro.

Però ell es defineix així, amb aquesta rutina que el fa feliç. És un artista metropolità. Sense més. Ni menys.