Itineraris

Just arribant a Barcelona m’ha tornat de nou de l’angoixa. Només sortir del tren i dirigir-me cap a la L5 de l’estació de Sants, he vist clar que no serà un viatge fàcil. Vint anys, ho sabies? Han passat vint anys des del dia que vaig deixar-ho tot per marxar amb tu, amor meu. La noia que arreplegava quatre samarretes i uns quants diners de la guardiola mentre la mare cridava ja no existeix.

Haver-me convertit en enginyera i tornar a la ciutat que ens ha comprat la tuneladora de la L9 em fa gràcia. Torno a sentir-me aquella joveneta que vas conèixer a plaça Sanllehy quan baixaves dels búnquers. Pensava que la nova estació de metro no arribaria mai.
No saps com ha canviat tot, aquests anys, amor. Abans d’arribar a l’estació de Diagonal he vist una pantalla a la paret del metro on es projectava mentre el tren avançava. M’ha semblat maca. Es veu que és l’única a tota la xarxa de metro. Solitària. A Verdaguer el transbord està tancat i he hagut de sortir al carrer, amb la maleta i tot. Sort que vaig decidir portar el mínim possible i no pesa gaire. Pots creure que no hi ha escales mecàniques ni ascensor fins al carrer? Imagino que deuen estar fent això precisament, perquè el propi carrer està tallat.

Recordes com baixàvem a la platja del Bogatell des de casa meva per banyar-nos al capvespre? I el que no era banyar-nos, és clar. Sempre apurant per agafar el darrer metro que em portés a Alfons X, a prop de casa, però lluny de tu, que seguies dues estacions més. Avui he baixat a la mateixa estació, i la plaça m’ha semblat diferent. Potser soc jo, qui ha canviat.

He decidit agafar l’autobús. Un que no coneixia, el V19, dues parades i a casa. Bé... a casa... dels pares, ja saps. La veïna m’esperava, ja l’havia avisat, que vindria. Per telèfon ja hem quedat que el pis estaria a punt, ara fa mesos que no es llogava, i ella tenia les claus.
No he sabut com saludar-la. La veïna de tota la vida dels pares, que em va cuidar moltes tardes i em va sentir marxar mentre la mare plorava. La que em va avisar de l’accident de cotxe fa cinc anys, plorant com si fossin els seus pares, els que havien mort de sobte. No la veia des de l’enterrament. Ella ha assumit que dos petons i una abraçada era adequat, i no m’he negat. Després l’he vist marxar per la finestra, agafant el 24. T’imagines? Aquest encara existeix!

Demà potser baixaré a la platja, a recordar els teus petons sucosos sota la tovallola. No fa encara gaire calor, però sembla que farà sol, i a nosaltres no ens espantava el fred, oi, amor?
Bona nit.
...

Ara esmorzo mirant mapes. Resulta que la majoria de línies de bus han canviat i comencen per H, V o D, depenent de la trajectòria per la ciutat. Línies de transport que agafen propietats de línies de dibuix. M’encanta! Ben bé ho podies haver inventat tu, això.
Et faré un homenatge i baixaré agafant un bus de cada tipus. Crec que si agafo el V19, canvio a l’H8 i acabo al D20, arribaré bé. Aniré carregada amb allò, ja saps. I portaré una tovallola ben gran. No estic segura de si el que faré és il·legal. Sempre m’has fet arriscar massa. M’amagaré sota la tovallola quan deixi anar les teves cendres a la sorra de la platja. Potser així serà com fer-te un darrer petó, d’amagat.
Passaré el dia fora. Algun bus H em portarà a dinar a la Barceloneta. Després llegiré, ploraré, prendré un cafè i al capvespre, després d’un bany a la nudista, agafaré el darrer metro cap a Alfons X.

Quan baixi avui, ningú seguirà.
No sé per què nassos havies de morir-te, amor.