Autor/a
tereskova
Categoria
Relat lliure
Júlia
La Júlia sortia tard de la biblioteca de la universitat. Barcelona estava tranquil·la, amb aquella llum taronja dels fanals que feia que tot semblés més lent. No hi havia gaire gent pel carrer, però encara se sentia el soroll llunyà d’algun cotxe.
Com cada nit que acabava tard d’estudiar, va anar cap a una estació de Bicing. Les bicicletes vermelles estaven alineades, esperant. En va treure una amb la targeta i el clic metàl·lic del suport va ressonar al carrer buit.
Va començar a pedalar pel carril bici, travessant la ciutat gairebé adormida. Passava per davant de botigues tancades, terrasses buides i algun grup de turistes que encara buscaven un bar obert.
La brisa de la nit li refrescava la cara mentre baixava cap al centre. Quan va arribar a prop de Plaça de Catalunya, es va adonar que la ciutat semblava diferent. No sabia ben bé per què. Potser era el silenci.
En girar cap a un carrer estret, la bicicleta va començar a fer un soroll estrany: clic… clic… clic…
La Júlia va frenar.
—Genial… ara no —va murmurar.
Va baixar de la bicicleta i la va mirar. Tot semblava normal. Va tornar a pujar i va pedalar de nou.
El soroll va desaparèixer.
Però al cap d’uns segons va notar una cosa estranya: no recordava haver girat cap a aquell carrer. De fet, no recordava haver vist mai aquell carrer.
Les façanes eren antigues, amb balcons de ferro i finestres fosques. No hi havia cotxes, ni gent, ni cap soroll.
Va mirar el mòbil. El GPS encara mostrava Barcelona, però el punt blau es movia per carrers que no tenien nom.
El cor li va començar a bategar més fort.
Va pedalar més ràpid fins que, de sobte, el carrer es va obrir en una petita plaça. Al mig hi havia… una altra estació de Bicing.
Però era diferent.
Les bicicletes no eren vermelles. Eren d’un vermell més fosc, gairebé antic, i el metall semblava gastat pel temps.
La Júlia va frenar a poc a poc. Quan es va acostar, va veure que les pantalles de l’estació estaven apagades… però totes les bicicletes estaven desbloquejades.
Una d’elles es va moure lleugerament, com si algú acabés de deixar-la.
La Júlia es va girar ràpidament.
No hi havia ningú.
El vent va passar suaument per la plaça i va fer sonar les cadenes de les bicicletes: cling… cling…
Sense pensar-s’ho més, va tornar a pujar a la seva bicicleta i va pedalar tan ràpid com va poder fins tornar a veure llums, cotxes i carrers coneguts.
Quan finalment va arribar a una altra estació de Bicing i va tornar la bicicleta, el sistema va fer el so habitual: bip.
Tot normal.
Però abans de marxar, la Júlia va mirar el número de la bicicleta que havia utilitzat.
No apareixia a la pantalla.
Com si aquella bicicleta… no hagués existit mai.
Com cada nit que acabava tard d’estudiar, va anar cap a una estació de Bicing. Les bicicletes vermelles estaven alineades, esperant. En va treure una amb la targeta i el clic metàl·lic del suport va ressonar al carrer buit.
Va començar a pedalar pel carril bici, travessant la ciutat gairebé adormida. Passava per davant de botigues tancades, terrasses buides i algun grup de turistes que encara buscaven un bar obert.
La brisa de la nit li refrescava la cara mentre baixava cap al centre. Quan va arribar a prop de Plaça de Catalunya, es va adonar que la ciutat semblava diferent. No sabia ben bé per què. Potser era el silenci.
En girar cap a un carrer estret, la bicicleta va començar a fer un soroll estrany: clic… clic… clic…
La Júlia va frenar.
—Genial… ara no —va murmurar.
Va baixar de la bicicleta i la va mirar. Tot semblava normal. Va tornar a pujar i va pedalar de nou.
El soroll va desaparèixer.
Però al cap d’uns segons va notar una cosa estranya: no recordava haver girat cap a aquell carrer. De fet, no recordava haver vist mai aquell carrer.
Les façanes eren antigues, amb balcons de ferro i finestres fosques. No hi havia cotxes, ni gent, ni cap soroll.
Va mirar el mòbil. El GPS encara mostrava Barcelona, però el punt blau es movia per carrers que no tenien nom.
El cor li va començar a bategar més fort.
Va pedalar més ràpid fins que, de sobte, el carrer es va obrir en una petita plaça. Al mig hi havia… una altra estació de Bicing.
Però era diferent.
Les bicicletes no eren vermelles. Eren d’un vermell més fosc, gairebé antic, i el metall semblava gastat pel temps.
La Júlia va frenar a poc a poc. Quan es va acostar, va veure que les pantalles de l’estació estaven apagades… però totes les bicicletes estaven desbloquejades.
Una d’elles es va moure lleugerament, com si algú acabés de deixar-la.
La Júlia es va girar ràpidament.
No hi havia ningú.
El vent va passar suaument per la plaça i va fer sonar les cadenes de les bicicletes: cling… cling…
Sense pensar-s’ho més, va tornar a pujar a la seva bicicleta i va pedalar tan ràpid com va poder fins tornar a veure llums, cotxes i carrers coneguts.
Quan finalment va arribar a una altra estació de Bicing i va tornar la bicicleta, el sistema va fer el so habitual: bip.
Tot normal.
Però abans de marxar, la Júlia va mirar el número de la bicicleta que havia utilitzat.
No apareixia a la pantalla.
Com si aquella bicicleta… no hagués existit mai.