Autor/a
Dalia
Categoria
Relat lliure
L' última parada d' en Ramon
La línia 9 del metro travessa la ciutat com una vena blava sota l'asfalt. En Ramon ho sap bé: fa vint-i-tres anys que agafa el mateix comboi cada matí a les set i vint -i- dos des de Can Zam fins a la Zona Universitària. Vint-i-tres anys de seients de plàstic, de cares adormides, i de titulars de diari llegits per sobre de l'espatlla d'algú altre.
Però aquell dijous de febrer tot era diferent.
Quan les portes van obrir-se a Bon Pastor, va entrar una noia amb una guitarra acolorida a l'esquena, el cabell que semblava un niu d’ ocells i una mena de capsa de cartró que deia, escrit amb retolador vermell: "Plantes per adoptar, son gratuïtes." Va col·locar la capsa als seus peus i va mirar a tot el vagó esperant fer contacte visual amb algú que trenques aquell silenci.
Ningú va dir res. El metro continuava el seu trajecte, Verneda, La Pau, Clot...
En Ramon observava les plantes —eren suculentes petites però el miraven amb un to trist e indefens— mentre pensava que portava deu anys vivint sol, des que la Montse va deixar el món amb la mateixa discreció amb què l’havia habitat.
No havia tingut mai cap planta, cap animal ni cap responsabilitat verda ni peluda que demanés res d'ell quan tornés a casa, res des de la partida de la Montse.
A Glòries, la noia va alçar la vista i el va mirar directament.
—¿Les vols? —va dir, en veu alta però sense cap agressivitat. — Sembla que les mires molt —
El vagó sencer va girar el cap, de cop en Ramon es trobava en el punt de mira, una cosa que odiava des de ben petitó.
—Jo... jo no sé cuidar plantes —va respondre, i la seva pròpia veu li va sonar inusual, com si no l'hagués feta servir en dies, poder en setmanes.
—Ningú sap al principi —va dir ella—. Se'ls dona una mica d'aigua quan la terra és seca i ja. No et demanaran res més.
Una senyora asseguda al costat d'en Ramon va somriure per sota d'una mascareta blava que ja no calia portar però que ella seguia duent per costum o per timidesa.
A Diagonal, en Ramon en va agafar una, encara sense saber perquè ni en quin moment havien poseït el seu cos.
Era tan petita que li cabia al palmell de la mà i mentre la mirava, la noia explicava que li agradava la llum però no el sol directe.
—Com molta gent —va afegir ella, i es va girar a mirar per la finestra mentre el tren s'enfilava cap a la llum de Provença.
En Ramon va baixar a Zona Universitària amb la planta a la butxaca de l'abric.
Aquella tarda, de tornada, va comprar un test petit de ceràmica de color terracota en una botiga del carrer Aragó, i al arribar a casa el va posar a la finestra del menjador, al costat d'una fotografia de la Montse que duia anys mirant cap a la paret, com si el silenci fes menys soroll així.
Dins d' en Ramon hi havia un espai fred que ni el temps ni la rutina havien sabut omplir, doncs les va girar amb un gest lent, fent que totes dues miressin el carrer, qui deixava que la seva llum les acariciés.
Durant uns instants, la casa va semblar recordar com era sentir-se plena.
Però aquell dijous de febrer tot era diferent.
Quan les portes van obrir-se a Bon Pastor, va entrar una noia amb una guitarra acolorida a l'esquena, el cabell que semblava un niu d’ ocells i una mena de capsa de cartró que deia, escrit amb retolador vermell: "Plantes per adoptar, son gratuïtes." Va col·locar la capsa als seus peus i va mirar a tot el vagó esperant fer contacte visual amb algú que trenques aquell silenci.
Ningú va dir res. El metro continuava el seu trajecte, Verneda, La Pau, Clot...
En Ramon observava les plantes —eren suculentes petites però el miraven amb un to trist e indefens— mentre pensava que portava deu anys vivint sol, des que la Montse va deixar el món amb la mateixa discreció amb què l’havia habitat.
No havia tingut mai cap planta, cap animal ni cap responsabilitat verda ni peluda que demanés res d'ell quan tornés a casa, res des de la partida de la Montse.
A Glòries, la noia va alçar la vista i el va mirar directament.
—¿Les vols? —va dir, en veu alta però sense cap agressivitat. — Sembla que les mires molt —
El vagó sencer va girar el cap, de cop en Ramon es trobava en el punt de mira, una cosa que odiava des de ben petitó.
—Jo... jo no sé cuidar plantes —va respondre, i la seva pròpia veu li va sonar inusual, com si no l'hagués feta servir en dies, poder en setmanes.
—Ningú sap al principi —va dir ella—. Se'ls dona una mica d'aigua quan la terra és seca i ja. No et demanaran res més.
Una senyora asseguda al costat d'en Ramon va somriure per sota d'una mascareta blava que ja no calia portar però que ella seguia duent per costum o per timidesa.
A Diagonal, en Ramon en va agafar una, encara sense saber perquè ni en quin moment havien poseït el seu cos.
Era tan petita que li cabia al palmell de la mà i mentre la mirava, la noia explicava que li agradava la llum però no el sol directe.
—Com molta gent —va afegir ella, i es va girar a mirar per la finestra mentre el tren s'enfilava cap a la llum de Provença.
En Ramon va baixar a Zona Universitària amb la planta a la butxaca de l'abric.
Aquella tarda, de tornada, va comprar un test petit de ceràmica de color terracota en una botiga del carrer Aragó, i al arribar a casa el va posar a la finestra del menjador, al costat d'una fotografia de la Montse que duia anys mirant cap a la paret, com si el silenci fes menys soroll així.
Dins d' en Ramon hi havia un espai fred que ni el temps ni la rutina havien sabut omplir, doncs les va girar amb un gest lent, fent que totes dues miressin el carrer, qui deixava que la seva llum les acariciés.
Durant uns instants, la casa va semblar recordar com era sentir-se plena.