La bicicleta de l'últim adéu

Les gotes de pluja li mullaven les ulleres. Els carrers es tornaven borrosos, les llums es convertien en ombres que dansaven al ritme accelerat de la ciutat. Els cabells, que notava ja xops, s'enganxaven al seu coll i el vent fred li eriçava tots els pèls del braç. El silenci s'inundava. Era dijous de matinada i el metro no havia obert encara, això feia el Bicing la seva única opció si volia arribar a temps. Cada minut, cada segon, feia accelerar el seu cor que anava a mil. No hi arribaria a temps. Les llàgrimes li començaven a caure galta avall, però no es podia rendir. Sobre aquella bicicleta vermella, l'únic color d'una matinada fosca, de cel tapat i trista alba, va pedalejar el més ràpid que va poder, recorrent tots els carrers adormits de Barcelona. Lluitava per no obrir les portes a la memòria, als records, perquè no creia que ho pogués aguantar. Era massa dolorós.
De cop, un llamp va il·luminar el cel fosc, l'ensurt va ser tan gran que va relliscar sobre el terra mullat i va caure sobre l'asfalt dur, amb la bici entre les cames. Estirada, amb el dolor com un verí que li recorria les benes, va obrir els ulls amb molts esforços, i va sentir com el tro, imponent i brusc, s'apropiava del silenci de la nit. Va sentir com li deia que no la perdonava pel que havia fet. Va sentir també que li retreia el seu error i com no veia que ja era massa tard per arreglar-ho.
Ara el tast salat de les llàgrimes, llàgrimes de dolor, de penediment, es barrejaven amb l'aigua que queia punyent sobre les seves espatlles. Va agafar el mànec de la bicicleta i amb penes i esforços s'hi va posar al damunt. No pararia fins que el tingués davant. Necessitava dir-li-ho.
Els semàfors ja no li importaven, els trons cada cop sonaven més seguits, tenia la tempesta just a sobre.
Va girar pel Carrer Princesa, un home mig borratxo li va cridar alguna cosa que no va voler entendre, i va seguir fins a Via Laietana. El temps corria en contra seu, i els pobres reflexos d'un sol adormit començaven a albirar-se entre els núvols grisos. Ara la pluja era fina, suau, però la tempesta no amainava.
-Si us plau, espera'm...- murmurà en un sospir ofegat.
Les mans li començaven a fer mal, tenia els artells vermells de la força amb què s'aferrava al manillar, el peu esquerre devia tenir una ferida perquè li cremava, i el sol fet de respirar li congelava la gola, havia perdut la seva bufanda pel camí.
Ja quasi arribava, només havia de trobar un lloc on deixar la bici, però semblava que just aquell dia haguessin desaparegut totes les parades, i ho va deixar córrer. Es va ficar per un carrer tallat i va creuar les Rambles, ara buides del soroll i multitud que la dominen durant la llum del dia. Meravellada per la solitud d'aquell lloc, va aixecar la mirada de la roda davantera i va observar el seu voltant. Els edificis l’observaven i guardaven dins seu infinitats de secrets, les gotes suaus queien de les fulles dels arbres que pintaven de foscor els carrers.
Ja podia veure el seu portal, va llençar la bicicleta al costat i va buscar amb presses les claus dins la motxilla. La porta pesada de fusta es va obrir trencant amb la pau de l'interior i va pujar les escales corrent, fins al tercer pis. Quan tenia la mà ja al pom, la porta es va obrir des de l’altre costat. Uns ulls marrons, oberts de bat a bat, la miraven amb una barreja de tristesa i confort.
—Buenos Aires està massa lluny per arribar-hi amb Bicing una nit de tempesta. Si us plau no em deixis.