La cartera robada (Hugo)

Una vegada hi havia un noi que es deia Alejandro. Estava amb la seva àvia, que es deia Mònica, i anaven al metro per anar a la perruqueria, perquè l’àvia tenia els cabells molt llargs. Així que van entrar al metro.

Quan es van seure, el nét li va dir a la seva àvia:
—Iaia, has de tenir molt de compte amb la cartera, perquè per aquí hi ha molts lladres.

Però la seva àvia no li va fer cas i van continuar parlant tranquil·lament.

Quan van baixar del metro, anaven cap a la perruqueria. Quan hi van arribar, l’àvia havia de pagar abans que li arreglessin els cabells. Així que li va dir al perruquer què volia, però quan va anar a pagar, no tenia la cartera.

L’àvia, molt espantada, li ho va dir al seu nét. L’Alejandro li va dir:
—Això et passa per no guardar la cartera quan t’ho vaig dir.

La Mònica, molt preocupada, li va dir:
—Potser me l’he deixat al metro.

Així que van anar a mirar, però quan hi van arribar no hi era. Llavors van anar cap a casa seva. Quan hi van arribar, l’Alejandro li va dir:
—Iaia, mira, aquí tens la teva cartera.

La Mònica, molt enfadada, li va dir:
—Per què no me l’has donat a la perruqueria?

I l’Alejandro li va respondre:
—Perquè així aprens la lliçó i guardes la cartera, perquè no te la robin.

La Mònica ho va pensar i va reconèixer que s’havia equivocat. Llavors li va donar les gràcies a l’Alejandro.

Com que ja havia après la lliçó, van tornar a la perruqueria i es va tallar els cabells.