Autor/a
Llum
Categoria
Relat lliure
La ciutat a dues rodes
La Laia no corria. Mai.
Mentre els altres agafaven el metro amb presses o pujaven a l’autobús mirant l’hora, ella treia una bicicleta vermella d’una estació d’AMBici i començava a pedalar com si el temps fos una cosa opcional.
Al principi ho feia per estalviar diners. Després, per evitar aglomeracions. Però ara ja no sabia ben bé per què ho feia. O sí.
Quan pedalava, la ciutat canviava.
Els carrers deixaven de ser línies rectes i es convertien en històries. Cada semàfor era una pausa, cada cantonada una sorpresa. Veia coses que des de dins d’un vehicle s’escapaven: una finestra oberta amb música antiga, un home regant plantes com si fossin fills, una nena perseguint un colom amb una serietat absoluta.
Un matí, mentre baixava pel Paral·lel, va avançar un autobús ple de gent. Va mirar dins.
Cares cansades. Caps inclinats sobre pantalles. Algú badallava.
Ella, en canvi, tenia el vent a la cara.
Va somriure sense voler.
A la següent cruïlla, es va aturar. Un senyor gran amb una bicicleta molt més antiga que la seva esperava el verd. Li va fer un gest amb el cap, com si compartissin un secret.
—Millor així, oi? —va dir ell.
La Laia va assentir.
No calia dir res més.
Quan el semàfor va canviar, tots dos van arrencar alhora. Durant uns metres van pedalar junts, en silenci, amb aquell ritme tranquil que no busca arribar abans que ningú.
Després, el senyor va girar per un carrer estret i va desaparèixer.
La Laia va continuar.
Va pensar que potser anar en bici era això: triar veure, triar respirar, triar no córrer encara que tot al voltant ho faci.
Quan va arribar al seu destí, no va mirar l’hora.
Va deixar la bicicleta al seu lloc i, abans de marxar, va passar la mà pel manillar, com si s’acomiadés.
La ciutat seguia allà, igual de ràpida.
Però ella ja no hi anava al mateix ritme.
Mentre els altres agafaven el metro amb presses o pujaven a l’autobús mirant l’hora, ella treia una bicicleta vermella d’una estació d’AMBici i començava a pedalar com si el temps fos una cosa opcional.
Al principi ho feia per estalviar diners. Després, per evitar aglomeracions. Però ara ja no sabia ben bé per què ho feia. O sí.
Quan pedalava, la ciutat canviava.
Els carrers deixaven de ser línies rectes i es convertien en històries. Cada semàfor era una pausa, cada cantonada una sorpresa. Veia coses que des de dins d’un vehicle s’escapaven: una finestra oberta amb música antiga, un home regant plantes com si fossin fills, una nena perseguint un colom amb una serietat absoluta.
Un matí, mentre baixava pel Paral·lel, va avançar un autobús ple de gent. Va mirar dins.
Cares cansades. Caps inclinats sobre pantalles. Algú badallava.
Ella, en canvi, tenia el vent a la cara.
Va somriure sense voler.
A la següent cruïlla, es va aturar. Un senyor gran amb una bicicleta molt més antiga que la seva esperava el verd. Li va fer un gest amb el cap, com si compartissin un secret.
—Millor així, oi? —va dir ell.
La Laia va assentir.
No calia dir res més.
Quan el semàfor va canviar, tots dos van arrencar alhora. Durant uns metres van pedalar junts, en silenci, amb aquell ritme tranquil que no busca arribar abans que ningú.
Després, el senyor va girar per un carrer estret i va desaparèixer.
La Laia va continuar.
Va pensar que potser anar en bici era això: triar veure, triar respirar, triar no córrer encara que tot al voltant ho faci.
Quan va arribar al seu destí, no va mirar l’hora.
Va deixar la bicicleta al seu lloc i, abans de marxar, va passar la mà pel manillar, com si s’acomiadés.
La ciutat seguia allà, igual de ràpida.
Però ella ja no hi anava al mateix ritme.