Autor/a
Samontà
Categoria
Relat lliure
La creació del noi metropolità
Han passat quatre hores. Marejat per les vertiginoses corbes i la velocitat d’un autocar atrotinat del segle passat, arribo a la gran ciutat. A poc a poc baixo les escales d’aquell vehicle que per alguna raó connecta el meu municipi, petit de mida i gran en pretensions, per posar un peu a la que serà casa meva durant un temps, curt en el pensament, llarg en la durada.
A l’estació de Sants ja puc notar la xafogor d’una ciutat menys caòtica del que anunciava la tele. Cua, maleta i a fer via. Aquest és el patró que tothom repeteix.
Arriba el meu torn. Agafo l’equipatge, ple de contingut i buit de somnis, i començo a caminar sense una destinació clara. Havia llegit que el pla Cerdà m'ho posaria fàcil... Tots els camins arriben a Gràcia.
Segueixo la multitud. Recordo que un company de ciutat m’havia dit que a Barcelona hi havia escales mecàniques...
- “D’això no en teniu a Osca, oi?”
Començo a baixar i la xafogor es converteix en cremor. Dos euros i noranta cèntims, el peatge per ser un noi metropolità.
La gent puja, les maletes baixen. Xivarri de fons i un saxòfon. És aquesta la melodia de l’emancipació?
Més escales, més maletes, turistes, catalans... I de sobte he arribat.
Falten tres minuts perquè el tren de la línia 3 arribi a l’andana de Sants Estació amb direcció a Trinitat Nova. A l’altra banda de l’andana, una parella de noies s’acomiada amb un gran petó. Una d’elles du una maleta, sembla que marxa de la ciutat. Resulta que no tots els camins van a Gràcia.
Arriba el tren. Entro, es tanquen les portes i un "jingle" avança la pròxima parada. Entre el moviment d’aquell vagó descobreixo mil converses. De feina, d’amor, per telèfon, a crits... Xiuxiueigs, rialles, cops contra el vidre d’alguns equilibristes que no volen agafar-se a les baranes.
Aleshores, em pregunto, si algun dia formaré part d’aquesta banda sonora que s’anomena gran ciutat.
A l’estació de Sants ja puc notar la xafogor d’una ciutat menys caòtica del que anunciava la tele. Cua, maleta i a fer via. Aquest és el patró que tothom repeteix.
Arriba el meu torn. Agafo l’equipatge, ple de contingut i buit de somnis, i començo a caminar sense una destinació clara. Havia llegit que el pla Cerdà m'ho posaria fàcil... Tots els camins arriben a Gràcia.
Segueixo la multitud. Recordo que un company de ciutat m’havia dit que a Barcelona hi havia escales mecàniques...
- “D’això no en teniu a Osca, oi?”
Començo a baixar i la xafogor es converteix en cremor. Dos euros i noranta cèntims, el peatge per ser un noi metropolità.
La gent puja, les maletes baixen. Xivarri de fons i un saxòfon. És aquesta la melodia de l’emancipació?
Més escales, més maletes, turistes, catalans... I de sobte he arribat.
Falten tres minuts perquè el tren de la línia 3 arribi a l’andana de Sants Estació amb direcció a Trinitat Nova. A l’altra banda de l’andana, una parella de noies s’acomiada amb un gran petó. Una d’elles du una maleta, sembla que marxa de la ciutat. Resulta que no tots els camins van a Gràcia.
Arriba el tren. Entro, es tanquen les portes i un "jingle" avança la pròxima parada. Entre el moviment d’aquell vagó descobreixo mil converses. De feina, d’amor, per telèfon, a crits... Xiuxiueigs, rialles, cops contra el vidre d’alguns equilibristes que no volen agafar-se a les baranes.
Aleshores, em pregunto, si algun dia formaré part d’aquesta banda sonora que s’anomena gran ciutat.