Autor/a
LLOP
Categoria
Relat lliure
LA DARRERA PARADA
Ella esperava amb cara de pomes agres, embotida en un gruixut abric que havia viscut la seva època dorada feia molts anys. Ella estava en la mateixa parada d’autobús, tal com va fer aquell dia que acabada d’arribar a la ciutat, com cada dia des de feia més de setanta anys.
Tenia quinze anys la primera vegada que va esperar aquell bus, mai havia tingut paciència per això el que volia ho anava a buscar.
Li havien passat moltes coses... S’havia casat als setze anys amb el Paco i als disset es va comprar casa seva, també aquell any tingué el seu primer fill però als vint es quedar viuda amb tres criatures i esperant una quarta.
La seva vida no havia estat un camí plaent. Va venir del poble buscant un futur millor, trobar feina en l’aeroport i en 50 anys mai havia fallat. En aquell bus de camí al seu lloc de treball va conèixer al Paco, el conductor del seu bus i sense adonar-se’n es va enamorar del seu Paquito amb el primer “Bon dia”. Paco era un bon home, amable, amorós i molt treballador però ella era poca cosa per ell segons la seva sogra perquè seu Paco necessitava una dona amb classe que una pagesa, analfabeta i pobre no posseïa, en conseqüència, segons la seva sogra ella no valia res i els seus fills menys. No la va felicitar per haver criat ella sola a un neurocirurgia, una advocada, un enginyer i un cantant d’èxit tot hi això, mai va rebre una bona paraula d’aquella dona.
L’aire del mes de gener la fer remugar, des de que els seus fills havien fet la seva vida i l’havien oblidat, ella es sentia sola, abandonada i molt enfadada. Realment portava sola tota la vida, s’havia acostumat a dir les seves veritats. Ella tenia molts nebots i nebodes però cap s’encordava del seu aniversari, poder perquè ella mai s’havia tingut temps per dedicar a ningú.
Ara que estava envoltada de gent però sentint-se aïllada en aquella parada esperant el seu bus que no passava. S’adona que amb qui realment estava enfadada era amb ella mateixa, amb el seu orgull i la seva supremacia sobre els demes. Ara s’adonava que els seus fills no es parlaven entre ells i per l’únic que s’havien ficat d’acord en anys era per vendre el seu pis perquè amb els diners li pagarien un geriàtric. No havia espai per a ella en les seves vides.
Blasfemà en veure passar el quart bus amb el mateix numero. Ja no podia canviar. Mirar la pantalla remugant incoherències sobre el temps i sobre com s’havia degradat la vida, encara li faltaven tres llargs minuts al seu bus!
L’aire fred l’irritava, la mirada del senyor vingut d’un altre país li resultava ofensiva i la nena vestida provocativament la treia de polleguera. Res era com havia de ser.
Un altre bus que no era el seu s’apropava. Mirà i va veure que darrera venia el seu, esperava que tota aquella gentalla puges en el bus acabat d’arribar. No va tenir sort, tots esperaven el seu bus i això la molesta de sobre manera.
Marxa aquell bus i arribar el seu, mirant on trepitjava hi va pujar, el conductor havia baixat el vehicle per facilitar-li l’entrada per a la seva sorpresa. Quan el conductor li digué un bona tarda. Ella aixecar la vista en sentir aquella veu, era la veu seu Paco. Una immensa alegria la va cobrir de dalt a baix, tant intensa que li provocar un dolor al pit, tot i que ella es deuria d’haver enfadat per haver-la deixat sola tant de temps, l’alegria d’haver agafat el bus del seu Paco per última vegada era tan forta que no li va importar. Ara estaria per sempre més amb l’única persona que l’havia vista amb bons ulls.
Tenia quinze anys la primera vegada que va esperar aquell bus, mai havia tingut paciència per això el que volia ho anava a buscar.
Li havien passat moltes coses... S’havia casat als setze anys amb el Paco i als disset es va comprar casa seva, també aquell any tingué el seu primer fill però als vint es quedar viuda amb tres criatures i esperant una quarta.
La seva vida no havia estat un camí plaent. Va venir del poble buscant un futur millor, trobar feina en l’aeroport i en 50 anys mai havia fallat. En aquell bus de camí al seu lloc de treball va conèixer al Paco, el conductor del seu bus i sense adonar-se’n es va enamorar del seu Paquito amb el primer “Bon dia”. Paco era un bon home, amable, amorós i molt treballador però ella era poca cosa per ell segons la seva sogra perquè seu Paco necessitava una dona amb classe que una pagesa, analfabeta i pobre no posseïa, en conseqüència, segons la seva sogra ella no valia res i els seus fills menys. No la va felicitar per haver criat ella sola a un neurocirurgia, una advocada, un enginyer i un cantant d’èxit tot hi això, mai va rebre una bona paraula d’aquella dona.
L’aire del mes de gener la fer remugar, des de que els seus fills havien fet la seva vida i l’havien oblidat, ella es sentia sola, abandonada i molt enfadada. Realment portava sola tota la vida, s’havia acostumat a dir les seves veritats. Ella tenia molts nebots i nebodes però cap s’encordava del seu aniversari, poder perquè ella mai s’havia tingut temps per dedicar a ningú.
Ara que estava envoltada de gent però sentint-se aïllada en aquella parada esperant el seu bus que no passava. S’adona que amb qui realment estava enfadada era amb ella mateixa, amb el seu orgull i la seva supremacia sobre els demes. Ara s’adonava que els seus fills no es parlaven entre ells i per l’únic que s’havien ficat d’acord en anys era per vendre el seu pis perquè amb els diners li pagarien un geriàtric. No havia espai per a ella en les seves vides.
Blasfemà en veure passar el quart bus amb el mateix numero. Ja no podia canviar. Mirar la pantalla remugant incoherències sobre el temps i sobre com s’havia degradat la vida, encara li faltaven tres llargs minuts al seu bus!
L’aire fred l’irritava, la mirada del senyor vingut d’un altre país li resultava ofensiva i la nena vestida provocativament la treia de polleguera. Res era com havia de ser.
Un altre bus que no era el seu s’apropava. Mirà i va veure que darrera venia el seu, esperava que tota aquella gentalla puges en el bus acabat d’arribar. No va tenir sort, tots esperaven el seu bus i això la molesta de sobre manera.
Marxa aquell bus i arribar el seu, mirant on trepitjava hi va pujar, el conductor havia baixat el vehicle per facilitar-li l’entrada per a la seva sorpresa. Quan el conductor li digué un bona tarda. Ella aixecar la vista en sentir aquella veu, era la veu seu Paco. Una immensa alegria la va cobrir de dalt a baix, tant intensa que li provocar un dolor al pit, tot i que ella es deuria d’haver enfadat per haver-la deixat sola tant de temps, l’alegria d’haver agafat el bus del seu Paco per última vegada era tan forta que no li va importar. Ara estaria per sempre més amb l’única persona que l’havia vista amb bons ulls.